Un amiga em demanava per què no tracto gairebé mai de qüestions relacionades amb Andorra, a les meves columnes. La resposta, evident –perquè en sé ben poc, del Principat, i com deia el filòsof, d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. “Home”, va replicar, “de la resta de coses sobre les quals discuteixes tampoc no en tens ni fava”. “Ben cert”, vaig concedir-li, “però és que, dona, si fos per això, no podria escriure de res...”
Del que sí que tinc més o menys idea, i per això m’aventuro a dissertar-ne, és d’allò que conec i ignoro d’en Sergi Mas –no crec que sigui necessari afegir el segon cognom: a les nostres contrades el mestre no necessita més presentacions–, amb qui fa un parell de setmanes hem tingut el plaer de celebrar que atresori ja 89 primaveres, amb els seus estius i equinoccis vernals corresponents. No puc presumir de conèixer-lo de tota la vida, però sí que estic convençut que si mai aquesta terra ha gaudit d’algun nom fonamental a l’hora d’entendre’s a si mateixa, el del Sergi n’és un –en companyia, naturalment, de molts més igualment insignes–. A la vegada, disposo d’evidències empíriques que quan vas a veure’l una tarda per parlar d’Andorra, d’art, cultura o política (abans de res convé tenir sort per no trobar-te que algú se t’ha avançat, en la visita, i que hagis de tornar en un altre moment), i acompanyes la conversa amb una miqueta de vi dolç, uns panellets o un tall de formatge o llonganissa, tens quelcom ben clar, i una incertesa: saps a quina hora hi has arribat, a la cita, però no quan marxaràs. Comences parlant de qualsevol cosa i et cruspeixes el vespre, i el berenar, saltant a mil temes en els quals en cap moment (en un contrast frontal amb el mal que afligeix a tants que no saben mirar més enllà del borrissol del propi melic) s’atura en el seu recorregut o en la seva obra. El temps vola, com potser li ha passat a ell, en un sospir, les dècades viscudes en aquestes coordenades, documentant-ne les històries, el patrimoni, col·laborant amb artistes i escriptors d’aquí o, en una última mostra de la seva tasca, il·lustrant l’Àlbum de bolets d’Andorra, publicat recentment, on demostra una tècnica i una precisió que ja voldrien alguns amb la meitat dels seus anys.
Una cosa més sí que sé: en Sergi no para de treballar, i segur que creuarà el llindar dels 90 amb les mans a la massa. Seria desitjable també que a les institucions del país hi hagués qui s’embrutés les seves i pensés la millor manera de reconèixer –comme il faut– la dimensió d’una figura cabdal per a l’ADN cultural d’aquestes valls. Empastifar-se les mans, proposo. Per al qual, evidentment, és de menester que hom les tingui fora de les butxaques.
