Les lectures nadalenques em van dur a dos autors americans i actuals: l’una argentina i l’altre mexicà. Totes dues obres es relacionen de forma tangencial i són de caràcter prou diferent. La primera és Pola Oloixarac, de qui ja coneixia Les teories salvatges i Mona. El segon és Jorge Volpi, novel·lista i assagista de qui no n'havia llegit res.
La novel·la de Pola Oloixarac és Bad hombre, on una narradora amb tots els trets de l’autora s’endinsa en el món de la cancel·lació a l’ombra del moviment MeToo en l’estat assolit en el present. Oloixarac explica com es veu interrogada pels organitzadors d’un congrés a propòsit d’una denúncia anònima on se l’acusa de negacionisme de l’Holocaust. Tirant del fil, la protagonista descobreix que ha estat una amiga de l’època universitària qui s’ha encarregat d’escampar el rumor arran d’una situació personal relacionada amb un amic comú de totes dues. I aquí apareix la figura central de la trama: els homes que actuant d’una forma o l'altra han estat el focus d’insinuacions o denúncies per apartar-los de grups o comunitats. Oloixarac s’endinsa en el món de les relacions sexoafectives, el desig, les venjances particulars i els especialistes que ni sent tan sols dones aprofiten els estats d’opinió per carregar contra hipotètics enemics. És un llibre que se situa en una frontera molt especial i delicada. Primer pel tema i després per la qualitat de funambulista entre la novel·la i l’assaig, ja que ha estat construït a partir de les indagacions i entrevistes de l’autora amb persones del seu entorn. No existeix un posicionament, sinó una exploració dels mecanismes. El llibre també homenatja aquestes fronteres amb la figura igualment ambigua i pionera de Victòria Ocampo, escriptora argentina de principis del segle XX, així com amb la pròpia història familiar d’Oloixarac. Un altre aspecte interessant és el de la seva experiència als EUA, on les fronteres ètniques han esdevingut pràcticament insalvables.
En el cas de Jorge Volpi ens trobem amb La invención de todas las cosas. Una historia de la ficción. L’assumpte és diferent. Aquí Volpi escriu un assaig, una investigació que compila cronològicament des del Big Bang fins al futur immediat els camins pels quals ha transitat la capacitat narradora, simbòlica i imaginativa de la humanitat. És evident que fa la seva selecció però alhora narra amb sentit tots aquells episodis que considera ineludibles. L’obra té ben present la seva voluntat d’oferir un paisatge canviant i prou complet d’aquesta història d’històries, ja que tan importants són les obres com els estats de la sensibilitat humana que les fan néixer. Una obra que s’enllaça amb la d’Oloixarac per aquesta capacitat de caminar sobre el fil de la novel·la i l’assaig, entre la capacitat d’imaginar i allò existent: la realitat. L’una i l’altra gaudeixen de la narració i de reflexionar elles mateixes i de manera autònoma sobre què implica el mateix acte de narrar i de representar. De com ballen la imaginació i la realitat amb la mentida i la veritat.
