Torno a la manera de Sei Shōnagon per suplantar, de l’inici de El llibre del coixí, els bells matins a l’hivern “quan ha caigut neu durant la nit, però esplèndids també quan el sòl està blanc pel gebre”. 
Com em fascina el llibre i l’autora, una dama de la cort de l’emperadriu japonesa Sadako que va escriure, pels volts de l’any 1000, el que juntament amb La novel·la de Gengi, de Murasaki Shikibu, es consideren obres fundacionals de la literatura japonesa. 
És una setmana tan indicada per delir-se amb la descripció d’aquells esplèndids matins d’hivern com per admirar per la finestra els profunds monticles i estries de neu cisellats als boscos i muntanyes del país.
En poc menys del que triga en ser despertada una ginka (o flor de plata) per un floc de neu, hem passat del catastrofisme climàtic del pont de la Puríssima a la lucrativa exaltació de l’obertura de pistes i l’estrena de la temporada d’esquí.
“Nadal salvat”, exclama el diari, que va ple de reclams caçaturistes: gruixos que superen el metre de neu, centenars de quilòmetres de pistes, connexions esquiables entre sectors, telefèrics i remuntadors operatius... 
L’inventari n’és detallat i massa aclaparador en una setmana com aquesta que convida a llegir sobre bells i esplèndids matins d’hivern, a admirar les estries i monticles nevats, i també a meravellar-se amb les mil maneres, o cinquanta, de pronunciar la bellesa de la neu que creix als forapistes de la retòrica turística.
A Cincuenta palabras para decir nieve, Nancy Campbell proposa un viatge per explorar la vivència de la neu en cultures de diferents llengües i conformar un mosaic climàtic: la hima tailandesa, país on només ha nevat una vegada; la rufaga o smoor patida pels pastors escocesos, les allaus derivades del dialecte alpí; les carreteres gelades o jääte que recorren els hiverns a Estònia; els temibles zud de l’estepa mongola...
Explica l’autora que parlar de clima és mirar cap allò que trobem a faltar: “cada hivern veiem menys flocs de neu a molts països i alguns anys, cap”. L’efecte de la Puríssima local sembla globalment més preocupant. 
La neu als contes de Hans Christian Andersen és una metàfora de la naturalesa efímera de les persones. I si tornem al Japó –un país embellit per capes poètiques d’hivern–, Nancy Campbell escull Yuki-onna, un ésser sobrenatural, per refermar la feblesa humana davant el canvi climàtic: “Es quedarà la neu per sempre o l'hivern esdevindrà primavera?”. En cas de ser així, potser el 2320 viurem confinats sota terra a la distopia climàtica plantejada a L'ascens dels rebels, per la qual l’escaldenca Mariona Bessa s’acaba d’endur el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil.
Abans no es torni efímer o distòpic, el Nadal ja l’hem salvat. Li donem la benvinguda com cada any amb el conte que la Ludmilla Lacueva ens ha fet arribar puntualment. Ja el tenim. Amb la neu, el primer regal.