La setmana passada es va composar la comissió de seguiment de l’estatut de l’artista. Vam seure a taula per primera vegada i vam començar a posar a sobre algunes coses molt interessants. Per si de cas algú encara no té clar de què va el tema, sobretot del nostre àmbit, els artistes, que a vegades tenim el mal costum de desconnectar de les causes administratives, faré cinc cèntims de quatre coses, en tres frases, dos minuts i en un moment el deixem fet. Tota la informació i explicació és a la llei, i es troba fàcil al BOPA.
Primer he de dir que arribo a aquesta comissió quasi de rebot. En aquesta taula es demana la presència de dos “artistes” que han sigut votats i escollits d’entre un llistat de propostes de diverses associacions i entitats culturals que han fet primer el suggeriment i després l’elecció. D’aquí surten els dos primers candidats. Alguns dels escollits van renunciar (la comissió de moment és altruista, sense remuneració, i s’ha de compatibilitzar amb la feina, i la vida) i el següent de la llista va resultar el meu nom. Molta explicació, però millor ser transparent.
La nostra funció principal serà la de determinar si els aspirants a l’acreditació com a artista professional són vàlids o no. No des d’un costat artístic, sinó des de la part legal. És a dir, si les persones que sol·liciten l’acreditació compleixen els requisits que marca la llei per a la professionalització del sector. La llei és molt clara en els requisits legals, que són precisos per poder demanar aquesta sol·licitud, i la funció de la comissió, penso, serà bastant dinàmica. Imagino que tindrem les dificultats en els casos de les planificacions a mitjà termini. La llei marca dos camins: o compleixes ara els requisits, o pots presentar un pla de professionalització a cinc anys.
No entraré en els defectes i virtuts de la llei, de l’estatut, dels requisits, del desastre o de l’encert, en el que dona o treu. No m’hi cabria amb els caràcters que tinc. Em quedo a la taula. La sensació d’aquesta primera reunió va ser positiva i amb ganes de ser un petit termòmetre de funcionament: podrem aportar dubtes, opcions, i ser la veu (o almenys intentar-ho) del sector que ens toca representar. No només de decisió, de retorn també.
Des de la comissió es vol parlar amb cada sector artístic per poder tenir més clar els neguits i dubtes i aportacions, i no serà fàcil equalitzar un sector amb peculiaritats artístiques tan diferents: escriptors, músics, artistes visuals, arts escèniques... on molts de nosaltres no tenim tampoc figures (associacions) de referència per ser la veu primigènia.
Potser no és la millor llei, ni la millor comissió, ni el millor estatut, però per algun costat s’havia de començar a caminar.
