Sembla que la idea d’enviar els sectors més vulnerables a viure en cabanyes cada vegada va guanyant més terreny. Hem passat de voler enviar bona part dels treballadors a viure frontera avall a apostar per les cabanes o casetes prefabricades. Quan sento o llegeixo aquestes propostes, d’aprofitar terrenys públics per posar “tiny houses” o “cases modulars”, com les volen batejar, per així facilitar l’accés a l’habitatge a gent gran, joves i famílies monoparentals, la imatge que se’m genera al cap és la de les extenses esplanades plenes de rulots i autocaravanes que surten a pel·lícules i sèries, on viuen aquelles famílies amb més problemes, desestructurades, que han d’allargar l’últim cèntim o gra d’arròs fins a finals de mes.
És cert que de minicases, o tiny houses, n’hi ha de molts tipus, i certament n’hi ha que són de luxe, com les de les imatges que fan córrer els defensors de la mesura. També és cert que molts dels habitatges que hi ha al país podrien entrar perfectament en la categoria de minicasa, al voltant dels 45 m2 o menys (en altres cultures estableixen el límit, flexible, per definir com a minicasa que ocupin menys de 500 peus2, el que són 46,45 m2). ¿Però la superfície és el que defineix com a mini una casa o és l’alternativa de vida que plantegen, menys materialista i més espiritual potser? Potser és igual la superfície que ocupin i el que les defineix com a tals és que són prefabricades? O que es construeixen sobre plataformes amb rodes?
Més que proposar-les com a solució a la problemàtica de l’habitatge, és molt necessari regular-les i que es doni l’opció a aquells que volen viure en petit o sobre rodes, sense una adreça fixa, que ho puguin fer, sense que sigui una imposició per a les famílies amb menys recursos ni com a sortida temporal.
