Que la crisi dels quaranta –com a recordatori que s’acaba la festa– és cosa de la història, està fora de dubte. En l’actualitat vivim més que fa un segle: si el 1900 l’expectativa global de vida se situava entre els 31 i 32 anys, ara frega els 73, aprox, i hi arribem en molt millor forma. Avui en dia, als festivals de techno, els que salten de l’escenari ja no són adolescents, sinó septuagenaris amb la pressió arterial i l’aparell urinari igual que sortits de fàbrica.

Per bé que l’esperança de vida ha augmentat en general, val la pena aturar-se un moment en les diferències estadístiques per raons de gènere, i està clar que les dones guanyen la partida. Tanta xorrada amb el sexe dèbil, i bla bla bla, i resulta que si es tracta de palmar-la les ties ens passen la mà per la cara, i poden campar pel món, de mitjana, entre sis i vuit anys més que els paios. Tradicionalment això es justificava en la mesura que elles van al metge des de més joves, ho fan més sovint i observen una dieta més saludable. Els tios, per contra, macacos perduts, sempre hem estat més propensos a seguir conductes de risc, com ara fumar, beure alcohol en excés o fer el gili a damunt d’una moto per impressionar les xatis. També seria factible que tot plegat estigués vinculat a la genètica, perquè les fèmines, amb dos cromosomes X, gaudeixen de certa informació per duplicat, un element que pot mancar als barons, que només en tenen un. D’altra banda, hi ha qui defensa la possibilitat que la testosterona es relacioni amb malalties cardiovasculars, característiques dels individus penians, versus els estrògens femenins, que potser combaten aquestes dolències i redueixen els nivells de colesterol. I és que, és clar, les disparitats apareixen força abans que els mascles comencem a fer l’imbècil sobre rodes: ja in utero les xifres apunten a una tendència inequívoca segons la qual la probabilitat de patir un avortament és més alt amb nens, ja que triguen més a madurar que les nenes –una situació, no tinc cap mena de dubte que no descobreixo jo ara cap secret de la creació, que acostuma a solucionar-se, no sé, fins després dels seixanta. 

Solament un cas em fa repensar-m’ho i no sortir cames ajudeu-me a injectar-me en vena uns centilitres d’estrògens guapos: la longevitat dels eunucs. D’acord amb un estudi universitari a Corea del Sud, tots els castrats, 81, d’una mostra temporal que va de 1392 a 1910, van viure quasi dues dècades més que els seus contemporanis “armats”, i tres d’ells van superar la centúria. Confesso que estic rumiant-m’ho, però dubto que la idea em convenci plenament. Així, d’entrada, mentre hi dono voltes, penso que em quedo amb els meus tres testicles una temporadeta més, i ja es veurà.