Comptava jo vuit anys el dia que el papa Wojtyła va posar els peus en territori patri la tardor de 1982. Va muntar-se un cristo que no vegis, amb l’esdeveniment, la dimensió del qual a mi se m’escapava. La iaia, beata ella com qui més, estava trasbalsadíssima, i va plorar commoguda durant alguna de les aparicions de Joan Pau II a la tele. Passa que, com que també solia emocionar-se amb les pel·lis de Joselito, vaig ser incapaç d’establir una relació clara causa-efecte.
Em ve a la ment l’episodi ara que el món sencer acomiada el papa Francesc, finat no fa gaires dies. No m’he estat mai de dir –això és, si és que cal, en cas que a algú pugui interessar-li la meva desinformada opinió– que Francesc em queia d’allò més simpàtic. No sé si deu ser cosa de l’edat, que ens fa gradualment més conservadors o, segons es miri, força menys radicals en certs postulats, o que realment Jorge Mario Bergoglio va guanyar-se l’adhesió de molts descreguts –entre els quals podeu incloure’m– per mèrits propis. Perquè parlem del cap visible d’una institució que, si s’ha caracteritzat per alguna cosa al llarg dels segles –al marge de glorioses excepcions–, és pel tradicionalisme d’una classe dirigent que a voltes aparenta estar més centrada en els seus tripijocs palatins que en dur a terme allò pel que suposadament és allà. En un context així, i per bé que el darrer pontífex no deixava de ser el màxim exponent de la maquinària curial, ha fet gestos –el nomenament d’una dona com a governadora del vaticà o el respecte per la orientació sexual de les persones– que modernitzen un pèl, falta li fa, l’esfera catòlica; no dic per a mi, que no en gasto, sinó per als creients, que bé s’ho mereixen. Per bé que no ha tingut temps d’obrir de bat a bat les portes per ventilar la barraca, les ha entreobert i hi ha tret el nas per implicar-se amb el que passava a fora –crisi climàtica, guerres o desigualtat al món. Amb molta sort vindrà qui acabi la feina del darrer successor de Sant Pere que, digueu-me el que vulgueu, em sembla indiscutiblement el religiós continuista per definició més canyero que he conegut, amb permís del súper padre Ángel, a Madrid.
Però com que res no ens està bé, n’hi ha que preferirien una figura més reaccionària en qüestions com el rol de la dona a l’església o l’homosexualitat, i així podrien fotre-li canya, per fatxa –vigileu, que ja deia Oscar Wilde que a vegades els déus, quan ens odien, ens concedeixen els desitjos... Doncs mira, jo em decanto més per algú que feia la sensació de respectar tothom com haurien de fer, si en sabessin, altres líders mundials. Algú, com deia aquella, que si bé no ha arribat a canviar la lletra sí que ha tingut temps de retocar una mica la música.