Aquests dies freds de final de la tardor, en què la muntanya retalla el cel virolat abans que aquest s’ennegreixi del tot, sovint porten un punt de tristor, de melancolia. Es fa de nit més d’hora i quan surts de treballar només tens ganes d’anar cap a casa a fer el sopar i jeure al sofà amb la manteta.

Només falta que et donin males notícies per acabar de voler amagar el cap sota la manteta i no voler-ne sortir mai més.

Sabíem que el Miquel estava malalt, sabíem que la cosa era irreversible i que a poc a poc la malaltia se l’estava enduent... i el moment de la partida del Miquel Matute ha arribat. Ens ha deixat massa jove i d’una manera injusta.

Soc molt amic del seu germà, el Carles. Eren tres germans i estaven molt units. El Miquel, el Carles i la Sònia eren una pinya.

Com a bon amic del Carles havia coincidit molt amb els seus germans i de joves havíem sortit sovint de festa tots junts, en una Andorra que no sé si era molt diferent a l’actual o si els que hem canviat som nosaltres. 

El Mike, així li dèiem, era molt afable, sempre tenia un somriure a la cara i bones paraules i ens havia seguit en les nostres peripècies musicals, quan amb el Demi i el Carles teníem un espectacle humorístic musical que fèiem al Pub Motors d’Escaldes. Ens dèiem Teràpia de grup i, evidentment, també era el que fèiem, teràpia: fèiem el ruc i rèiem, fent riure també a qui ens venia a veure. 

També era l’època en què acostumàvem a acabar les nits a l’Àmbit d’Erts. Ja fa trenta anys de tot això. 

Després, inexorablement, et vas fent gran i les coses canvien, els hàbits canvien, nosaltres canviem, però queda un bon record d’aquells temps quan de molt en molt aquest petit país fa que et retrobis amb la gent que ha estat part de la teva vida. Tornen les sensacions i els records d’aquells bons dies viscuts.

Més enllà de tenir-lo en el record, al Miquel també el tindrem per sempre fent segones veus al disc del seu germà Carles, el disc que va fer sota el nom de Blau d’Àngel. També tenia aquesta faceta artística, cantava i ho feia bé, però mai va voler transcendir en aquest camp, ho feia tan sols per passar-ho bé, per passar una bona estona rient amb el seu germà.

Feia dies que ja no el veia, la malaltia se’l va anar enduent a poc a poc i ara descansa.

Com deia a l’inici d’aquestes línies de record al Miquel, el desembre és un mes fotut. El fred i els dies curts fan que sigui un mes dur de superar. I posats a recordar, divendres també farà quatre anys que ens va deixar un altre bon amic, el Maurici Bellmunt, amb qui el Mike també havia cantat en alguna jam session al Motors. De ben segur que quan es trobin, allà on sigui, els faltarà temps per agafar les guitarres i entonar aquelles cançons que fa tants anys ja havien taral·lejat.

Sigui com sigui, ha marxat massa d’hora i per la porta del darrere. Et trobarem a faltar, Miquel.