Fa força temps, vaig sentir una frase de l'escriptor Arturo Pérez-Reverte que deia això: "Quan mor una persona gran, no mor només aquesta persona, mor el món que va veure i s'emporta la seva mirada sobre el món que li va tocar viure i que els joves no tindran".
La setmana passada va marxar Xavier Fernández, una figura polifacètica i molt important en l'entramat cultural del país, sobretot pel que fa al teatre: actor, director, productor, autor i també professor. Molts el coneixien pel seu últim personatge, el Sinquede; uns altres el llegien en una de les seccions d'opinió d'aquest mateix diari, i molts altres hauran pogut gaudir de la seva gran qualitat en l'escenari. Han estat moltes les persones que es van acomiadar agraint el que Xavi els havia ensenyat com a professor, i és aquí on vull detenir-me un instant. Perquè en aquest cas, quan algú se'n va, deixa un llegat. Un cúmul de coneixement transmès a noves generacions que, sense cap lloc a dubtes, hauran compartit la mateixa passió per l'escenari que el Xavi, i hauran fet que ell, com a professor, sentís que el que estava fent valia la pena. Perquè si alguna cosa desprenia era passió i compromís, ja  que quan va marxar no sols es va emportar el que va viure i la mirada del món que va conèixer, també es va emportar l'afecte de totes les persones amb les quals va compartir algun moment. I els va deixar als altres la saviesa adquirida, no solament en l'àmbit teòric, sinó com a fruit de l'experiència pel pas dels anys, cosa que, avui dia, sembla que cada vegada té menys valor. I és aquesta energia transmesa als joves, la que farà que la roda cultural continuï fent voltes. Amb els nous llenguatges i amb els matisos propis de cada moment conjuntural, però amb el mateix fervor cap al qual es fa que demostrés Xavi, fins i tot en la seva visió del país on vivia, plasmat de manera bastant crítica en aquestes mateixes pàgines.
En definitiva, és una manera de no marxar del tot o, almenys, de no anar-se'n tan lluny. De quedar-se a prop i, de tant en tant, asseure's en una butaca per admirar els fruits del talent nou, que va germinar gràcies a la seva saviesa i la seva manera de traspassar la informació. I quan els llums il·luminin l'escenari, podrà gaudir, des d'aquest seient, de la representació del significat de la vida, que a vegades hauríem de veure de manera més clara, que no és una altra cosa que fer el que ens agrada... fins a l'última gota de sang.
Perquè quan arribi l'hora en la qual el teló baixi, puguem anar-nos-en amb la sensació de plenitud d'haver fet el que volíem. Sense concessions, ni grisos, ni dreceres que només condueixen a l'autocomplaença. Amb la seguretat de ser fidels a una manera de viure i sense por de donar la nostra opinió. Com ho feia ell en els seus articles. Fins a l'última gota... encara que fos de tinta.