Aquest cap de setmana he acabat de veure Adolescència, la sèrie de Netflix que apunta a ser la sèrie de l'any. Són molts els condiments que la fan apetible, sobretot un dels més elogiats, que és la utilització de plans seqüència per a rodar les escenes, que transforma cada capítol en una única escena de gairebé una hora de durada. I més enllà de les dificultats tècniques que això comporta, cal destacar la impressionant actuació d'Owen Cooper, un jove de quinze anys que acaba de debutar com a actor, i de Stephen Graham, que interpreta el seu pare. Però com que no soc crític ni m'interessa ser-ho, no em detindré en les qüestions que tenen a veure amb el guió o la realització, el que m'interessa és el tema, i no –alerta espòiler– que ens adonem molt ràpidament que, en efecte, el jove Jamie és l'assassí, com tot el que comporta aquesta situació. Crec que una de les coses més importants i millor reeixides que té aquesta sèrie és que conta el just i necessari perquè lliguem caps i entenguem el que passa, i no ens subestima com a espectadors brindant-nos un final amb un judici totalment innecessari. El peix estava venut ja en la primera mitja hora del primer capítol. El que interessa és la relació dels pares amb el seu fill, i la desconnexió generacional que existeix, per a acabar amb un últim episodi sublim on els pares intenten   trobar una explicació al succeït, fins i tot a costa de suposar-se culpables.
Diferències generacionals n'hi ha hagut sempre, i continuaran existint. El que em fa la sensació és que aquest món tan modern en què vivim ara fa que aquesta bretxa sigui cada dia més gran, a nivells que, a vegades, s'antullen exponencials. I pot ser que si fem un exercici de memòria per a recordar com érem nosaltres amb quinze o vint anys, ens resulti més fàcil comprendre pel que passen els adolescents avui dia. Però fins i tot així, diria que no en tenim ni idea i faríem digna la famosa frase que nosaltres haurem pronunciat alguna vegada i ara la sentirem sent pares: és que no t'assabentes de res. I segurament, tindran raó. És tant, però tan bèstia la diferència entre la nostra adolescència de la dels joves d'ara que crec que no podem fer-nos-en una idea. I només per posar un cas: el bullying sempre ha existit, encara que sense nom, però si era una cosa que succeïa a l'escola, s'acabava quan tornàvem a casa. Ara, amb les xarxes socials és 24/7, i no ens hauria d'estranyar que aquesta fos una de les causes per les quals les estadístiques de depressió en els adolescents estiguin pels núvols. Un dels coautors de la sèrie, Jack Thorne, ha signat una iniciativa per a limitar l'ús de mòbils en l'adolescència. Perquè com vam poder veure en una de les escenes de l'últim capítol, en internet ningú està fora de perill, ni tan sols entre les quatre parets de casa, que hauria de ser el lloc de seguretat per excel·lència.