[A l’Anna, la Neus i el Sergi, des d’Aixovall]
Un dels rituals de sempre que més transformacions ha patit els darrers anys, per influència de la cultura anglo, són les tradicionals festes de final de curs. El que dècades enrere era un simple festeig s’ha convertit en la típica graduació a l’americana. I no únicament a les facultats o instituts: el fenomen esquitxa també l’ensenyament primari i infantil. Afegim: en l’actualitat, abans no t’enduguis el bebè de la maternitat, si et descuides li fan la foto amb toga i birret. 
Avui em ve a la memòria la que vam celebrar, fa un temps, a l’escola on treballava a l’època. La vetllada havia de ser el paradigma de la pompa i la circumstància, i és que al marge de la reglamentària presència de l’equip directiu del centre s’esperava la companyia d’autoritats. La majoria de noies, com de costum, anaven guarnides com si les haguessin convidat al casament dels reis de Dinamarca, amb tacons de dòmina i amb vestits de nit tan generosos en el disseny com ineficaços a l’hora de cobrir la tendra anatomia de les portadores. Els paios –un detall que, en honor a la veritat, tampoc no va sobtar ningú– vestien fonamentalment pantaló curt, samarreta –una peça que admetia, en casos comptadíssims, es veia substituïda per una camisa més o menys acceptable– i, és clar, vambes... plenes de merda. Excepcionalment, algun s’havia ocupat de triar a l’avança un conjunt elegant que no només el feia dipositari de burles i capons per part de la resta de macacos, sinó que contrastava amb els shorts caiguts per sota de la cintura que deixaven entreveure els calçotets de bona part de nois. Tot rutllava prou bé fins que, closos els parlaments inicials, van lliurar-se els guardons als alumnes que destacaven en certs aspectes: banda d’honor al més esportista, a la més empollona, el més divertit, la més empàtica, el més dormilega.... Arribats aquí, oli en un llum: la cosa va enredar-se quan la Vane, que no presentava l’acte, va arrencar el micro de les mans del mestre de cerimònies i va proposar el premi a la més puta per a la Jeni. Era el mínim que es mereixia, assegurava, després d’haver-se passat per la pedra l’equip de futbol de l’insti.  
Per trencar el silenci sepulcral que va produir-se van donar pas a un número d’esbart dansaire, que a última hora va ser substituït per una coreografia urbana amb Chupi Chupi, d’Osmani García, de fons. Al començament la gent no sabia on amagar-se, però arribat el moment de la cançó on fa “abre la bocuti y trágatelo tuti”, tot déu, avis i àvies, inspectors educatius, va embalar-se: “tuti, tuti, tuti, eh!”, cridaven amb energia. L’estampa posava els pèls de punta, i és per això que devien emocionar-se la directora i els caps d’estudi, que ploraven, commoguts.