Quan tenia trenta i quaranta anys menys dels 77 que en tinc ara i em veia amb cor de fer tasques de bricolatge domèstic, anava a la ferreteria i comprava claus i visos de diverses mides, segons les necessitats: deu d’aquests, sis d’aquells i vint dels de més enllà. També comprava en nombre just els tacs per clavar visos a la paret, les broques, els fulls de paper de vidre o els pinzells. El dependent era un xicot despert, a qui li agradava l’ofici i que en un moment ho trobava tot al magatzem. Un cop feta la compra, agafava el llapis que duia encaixat a l’orella i, sabent-se els preus de memòria, damunt del taulell feia els números sobre un bloc, arrencava el full i, amb un somriure als llavis, el donava al client, que passava per caixa. Tot anava oli en un llum.
Als anys vuitanta, però, la modernització i el progrés van portar algunes novetats que van venir a complicar la vida als clients de les ferreteries i de moltes altres botigues. La primera va ser l’aparició dels blísters. De cop i volta, els claus, els visos i els ganxos, i tantes altres coses, ja no es podien adquirir a la menuda: anaven en blísters de 10, de 20 o de 50, de manera que el client, a casa, feia servir els que necessitava i la resta se’ls havia de menjar amb patates o dipositar-los en aquella caixa d’eines plena de ferralla inútil que pesa un colló i que un servidor de vostès encara conserva, com a testimoni del manetes que va ser i de la mà de diners que la modernor li va fer llençar. I és que, amb l’aparició dels blísters, el cost d’una visita a la ferreteria per comprar-hi material menut va passar de cop, posem per cas, de 65 pessetes a 250. I això que es va delegar al client la feina de servir-se els productes, com aquells restaurants de pa i pollastre que li deleguen la d’endreçar la safata amb les restes de la menjada. Estalvi de personal, induir el client a comprar més del que necessita i generar quantitats orgiàstiques de residus no reciclables, vet aquí les virtuts dels blísters.
Una altra novetat d’aquella dècada que va passar la mà per la cara als Trenta Anys Gloriosos va ser la informatització. El triomf del capitalisme salvatge va fer desaparèixer, en general, els dependents d’ofici, els que somreien als clients i coneixien a cada moment els estocs disponibles, i les pantalles van passar a fer la seva feina. Resultat: la cua de la caixa es va fer quilomètrica, ja que la senyoreta o el senyoret que l’atenia no donava l’abast a teclejar les llargues referències alfanumèriques de cada producte. Un problema que fins vint anys més tard no vindria a solucionar un altre exponent de la modernor: el codi de barres i la lectura làser.
Però el progrés no s’atura i la bêtise humaine tampoc. Ens hem anat complicant la vida de tal manera que avui ens poden semblar normals aberracions com el camí del Calvari que he hagut de remuntar per poder facturar 200 miserables euros a un organisme públic de la Unió Europea. Ho explicaré en una pròxima entrega.