Aquests dies 11 i 12 de novembre, la Societat Andorrana de Ciència, conjuntament amb Andorra Recerca i Innovació i el M.I. Govern, han organitzat els 16ns Debats de Recerca sobre el tema de l’aigua. Es tracta d’un cicle de comunicacions científiques que tracten no només els desafiaments que l’aigua ens està presentant en aquest inici del segle XXI, sinó també les oportunitats que té per a les societats humanes.
Com no podria ser altrament, el recent desastre a València i l’afectació que té –i que malauradament seguirà tenint– per a les persones que hi són està a prop dels nostres pensaments. Sens dubte, s’estan produint ara mateix altres inundacions, tempestes, allaus de terra i desgràcies diverses a tot el món; el cas de València, però, ens ha impactat més aquí a Andorra tant per la proximitat geogràfica com per aquella de les nostres poblacions. A més, podem ser sincers i pot ser que hi hagi un component dins la nostra emoció col·lectiva davant de les riuades de València que prové d’aquella veueta ben endins que ens comenta que, si pot passar als veïns, ben aviat també ens podria passar a nosaltres.
A vegades hi ha certa incomprensió natural del fenomen del canvi climàtic. És un conjunt d’efectes tan ampli que es fa difícil copsar el seu veritable impacte. Una altra característica d’aquest canvi és que no es tradueix sempre per les conseqüències que hom espera. Se’ns informa –dada científica ben contrastada– que la temperatura mitjana del planeta està pujant, i aviat es trobarà per damunt del grau i mig centígrads en comparació amb l’època preindustrial. Aquesta afirmació és del tot certa, però no sempre es pot entendre. Què ens hem d’esperar, èpoques de sequera intensa i de dèficit hídric com hem tingut fa no tants mesos?
Els sistemes atmosfèrics són tan complexos que, efectivament, una de les conseqüències de la pujada global de temperatures mitjanes és que en certes regions i en certs moments es produiran pujades de temperatura molt més grans que aquest grau i mig. Però també és cert que en altres regions i en altres moments, la pujada de temperatura serà més baixa o àdhuc negativa, i pot ser que s’hagin de passar hiverns ben durs. De la mateixa manera, tindrem sens dubte dret a èpoques de sequera, però també a episodis amb un excés de pluja o de neu.
En resum, l’augment d’energia dins el sistema es traduirà no només per temperatures mitjanes més elevades, sinó també per una major variabilitat dels fenòmens climàtics. Això implica menys previsibilitat, i alhora que els fenòmens més extrems seran cada vegada més potents.
La variabilitat és precisament allò que no volem els humans, en aquesta època en què volem viure cada vegada més amuntegats els uns damunt dels altres dins de ciutats, i en què volem alhora tenir unes previsions molt precises d’allò que la natura ens farà. A vegades penso que és perquè ja no admetem que aquesta senyora tingui la santa ocurrència de molestar els nostres plans pel cap de setmana. Com més vivim vides socials interiors i desconnectats de la natura, menys tolerarem aquestes intromissions malpensades.
La concentració de l’hàbitat humà fa que alguns terrenys que abans no serien considerats com a construïbles, ara ho esdevenen per pura necessitat econòmica. Aquí a Andorra, la saviesa popular ho deia bé: a la vora del riu, no t’hi facis el niu. Estic segur que a València deuen tenir alguna dita semblant pel que fa a les rieres. L’aigua en excés sempre acaba per obrir el seu camí. Ho saben els bombers i el COEX, quan la cosa es desborda i han d’intervenir. Quan fa falta, tampoc es pot inventar l’aigua allà on no hi és. D’això, tant els Comuns pel subministrament d’aigua sanitària com FEDA per la producció hidroelèctrica en saben de sobres. Els uns i els altres avisen que la situació de la gestió del recurs planteja reptes. Els científics també avisen. Però les paraules benintencionades d’uns i altres es troben amb els topalls de sempre: l’afany del lucre, i la manca de sentit comú.
