Encara no hem arribat a 90.000 habitants però poc hi falta. De fet, tard o d’hora hi arribarem, tots ho sabem. També estem a prop d’arribar als 10 milions de turistes anuals. De fet, l’any passat van ser 9,6 i, segons l’ONU, Andorra és el segon país europeu que més creix en visitants (+35%) des de la pandèmia, només per darrere d’Albània, i el novè del món, per darrere de Qatar, Aràbia Saudita, el Marroc, Etiòpia, Colòmbia o El Salvador.
El departament d’Estadística ens deia ahir que podem arribar l’any 2036 a entre 107 i 120.000 habitants vivint a les nostres tres valls del Pirineu, segons els diferents escenaris plantejats, tot i que sense migracions ens podem quedar més o menys com fins ara, una mica per sota, però tots sabem que no s’aturarà la immigració d’un dia per l’altre. Molt haurien de canviar les coses i no s’albira un canvi que propiciés una direcció d’aquest estil.
Ja sé que aquesta situació no és pròpia només d’Andorra. Sense anar més lluny, a la veïna Catalunya estan més o menys igual, i també a altres països europeus. Si ara ja tenim els problemes que tenim per accedir a un habitatge, cada vegada triguem més temps per desplaçar-nos d’una parròquia a una altra o si volem anar a visitar un espai natural, cada cop és més habitual haver de reservar i pagar una entrada, eliminant aquella ja vella opció d’improvisar el temps lliure vinculat a la naturalesa.
No sé quina és la recepta per frenar tot aquest despropòsit, però més aviat que tard ens trobarem al límit del col·lapse, com ja s’ha profetitzat des d’algunes tarimes autoritzades. La qüestió és si algú farà alguna cosa o ens quedarem contemplant la magnitud de la tragèdia?
