Corria l’any 1017 quan els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, van donar al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles una espluga propera al castell de Malagastre per a què els monjos benedictins d’aquell cenobi hi poguessin construir una església dedicada a Sant Salvador. Relativament feia poc, un dos de juny del 1010 –com sempre m’indica l’historiador i amic Josep Suñé– el comte d’Urgell Ermengol I va morir a la batalla de El Vacar, al nord de Còrdova. Com bé som coneixedors, tot i que el jove Ermengol II encara era un nen, aquella mort no deixà el comtat del tot desemparat: els seus oncles, els comtes de Barcelona, es feren càrrec d’administrar els dominis del petit durant uns anys, que hem de considerar difícils. Com recalco sovint, cal tenir en compte que la noblesa tenia un concepte patrimonial de la gestió territorial: els comtats ho eren d’una família en el sentit extens del mot. 
El castell de Malagastre s’identifica amb els paraments d’època medieval del jaciment ibèric d’Antona, situat aigües avall d’Artesa, en un turó al marge dret del riu. Sota mateix de l’emplaçament del castell i a l’altre costat de Segre hi trobem el santuari de Santa Maria de Salgar, que bé podria haver estat erigit on es devia haver construït aquella església dedicada a Sant Salvador. L’entorn rocós és ple d’esplugues que rodegen en alçada el vetust santuari. La seva disposició ens recorda la de possibles eremitoris que ens remetrien a èpoques força anteriors. Aquesta donació va tenir un caràcter efímer i la contrada aviat va ser recuperada pels andalusins. L’any 1049, Arnau Mir de Tost, que senyorejava el castell de Malagastre, va donar l’església del Salgar a la canònica de Sant Miquel de Montmagastre. Més endavant la trobem vinculada a la canònica de Sant Pere d’Àger i l’any 1404 als carmelites.
La donació efímera dels comtes de Barcelona comprenia també per a Tavèrnoles els delmes que hi poguessin haver en un futur provinents dels habitants dels termes dels veïns castells de Rubió i Alòs. Com el de Malagastre, aquests altres castells se situen ben a prop del riu Segre, en una contrada on el riu configura un estret de certa amplada entre Artesa i el congost de Mu. A diferència de Malagastre, conserven pràcticament intactes bona part dels seus murs i paraments. 
Ens sorprèn la disposició de la torre del de Rubió, en un espadat vertical damunt del riu. Com també la del castell d’Alòs, damunt de l’esglaonada població, controlant el pas de la via fluvial quan entra al congost de Mu. Els tres castells tenen, a part de la missió purament feudal de centralitzar una porció de territori, la de control del camí que passava proper al riu, que trobem indicat l’any 1057 com a “ipsa strada de val de Artesa qui pergit ad Kamarasa”. 
El castell d’Alòs és el més extens i majestuós dels tres: una torre cilíndrica presideix l’edifici sobirà que ha conservat quatre sales amb volta de canó apuntada, construït tot damunt d’una muralla d’origen andalusí. Impressionant.