Fa temps, potser un parell d’anys després d’acabar la carrera, vaig rebre un missatge a la bústia d’entrada: “Josep Maria, fill, perdona que m’hi posi, però no m’agrada la vida que portes. Sé que vas molt atabalat, que mires de tirar endavant i que si la feina i que bla bla bla. Però hauries de replantejar-te certes qüestions. Gairebé no dorms, menges fatal i estàs massa prim –a sobre, a les nits et fots unes farres de ca l’ample, pendó, més que pendó. A veure si penses més amb el cervell, menys amb la titola, i et busques una nòvia com cal, si és que ets capaç de pescar-ne una que t’aguanti, sapastre. T’estima, l’àvia.” 

El correu va arribar-me des d’una adreça desconeguda, i devia ser cosa d’un dels meus amics anormals; que en fossin un nombre elevat dificultava poder aclarir-ne l’autoria. No va fer-me ni punyetera gràcia: signar com la iaia, precisament el dia de l’aniversari de la seva defunció, era de molt mal gust. La brometa va tocar-me tant els nassos que, el conegués o no, va importar-me ben poc qui hi havia al darrere: “Ei, capullo, siguis qui siguis tens el sentit de l’humor al cul. No m’enviïs més xorrades i troba un camell que no t’adulteri la droga. Au, ves a prendre pel sac”. Minuts més tard rebia una resposta del mateix remitent: “A veure, rei, ja sé que sempre has sigut un mal parlat, però amb mi no et passis, que vaig veure’t néixer i t’he rentat el cul mil vegades. Entenc que et sembli estrany que en la meva situació (estant morta, vull dir) hagi contactat amb tu. Però trobo que últimament no vas bé, i havia de dir-t’ho. Menys mala bava i una mica més de seny, nino”. Tot plegat ja començava a ser, si més no, sospitós. Al marge de la família, qui més podia conèixer que la iaia acostumava a dir-me “nino”? Qui fos que em dirigia aquelles línies estava ben informat, perquè per postres m’interpel·lava fent servir Josep Maria, que és com ho feien a casa. Badant una estona davant la pantalla de l’ordinador, i sense gosar articular-ho en veu alta, vaig pensar que, posats a contemplar la possibilitat marciana que qui m’escrivia fos en realitat l’àvia Maria, seria interessant que me’n donés alguna prova irrefutable.

De sobte, va marxar l’electricitat i l’estudi va quedar a les fosques. Les finestres de la cambra van obrir-se amb violència, i entre les cortines va escolar-se volant, girant sobre el seu propi eix, una espardenya a quadres, com les de la iaia, que refulgia amb brillantor hectoplàsmica. Descrivint una trajectòria erràtica, va estampar-se repetidament contra el meu clatell i, un cop efectuada la darrera trompada, va desfer el camí per on havia vingut i va desaparèixer. Els finestrals van tancar-se mentre ho feia i van tornar tots els llums.