La història d’un país com el nostre, petit en superfície, però amb la curiosa peculiaritat de tenir unes estructures d’estat equiparables als nostres gegantins veïns, ens ha forjat a crear un relat històric nacional propi. La feinada feta des dels historiadors pioners fins als d’avui ha omplert molts buits del nostre bagatge passat.

Tanmateix, la feinada d’estudi és faraònica, i més si tenim en compte que la història és una ciència viva que se sosté de les novetats que puguin sorgir de les noves recerques. És objectiu, saludable i rigorós esmenar tots aquells estudis previs creats amb les eines d’un moment precís, si les novetats historiogràfiques així ens ho encaminen.

D’exemples en tenim molts, com el gir de guió sorgit a l’Urgellet i Andorra, a partir dels anys 90 del segle passat, quan es van haver de revisar tots els postulats que hi havia sobre la romanització del nostre territori.

La historiografia andorrana tradicional ha limitat molt l’estudi dels comtes d’Urgell i la seva vinculació amb el nostre país, que ve des dels orígens. Hom repeteix com un mantra que els grans senyors urgellencs van desvincular-se dels seus antics dominis andorrans en el moment en què Ermengol VI, va fer donació als bisbes d’Urgell de tots els drets que tenien sobre Andorra.

Però aquí ens oblidem que mai van renunciar al domini jurisdiccional superior, com a senyors directes dels prelats urgellencs. El fet no és gens menor, perquè el comte, que ja havia conquerit Balaguer, l’any 1105, convertint-la en la seva capital, i que aviat, conqueriria Lleida associant-se amb el seu homòleg de Barcelona, volia deixar els seus territoris septentrionals més allunyats, en mans de vassalls fidels.

Per això, quan Ermengol VI, l’any 1133, dona al Bisbe d’Urgell els seus drets sobre Andorra, ho fa sense desvincular-la del Comtat. I els seus descendents, s’aferrissen a mantenir-ho, fins i tot quan la nissaga d’Urgell van perdent llençols, en les diferents bugades del decurs de la història, especialment per les pressions, conflictes i aliances entre els vescomtes de Castellbò i els poderosos comtes de Foix.

Ermengol VIII, coetani d’aquestes ambicioses famílies, es va fer un tip de patir per intentar mantenir l’autoritat sobre el nord del comtat. Amb un problema afegit, pel fet de tenir una única hereva, Aurembiaix, que de retruc, va convertir-se en una requeridíssima carta per l’ambició de tots aquells que volien quedar-se amb el Comtat d’Urgell: els Castellbò-Foix, els Cabrera, i el rei Jaume I, que veia amb la pubilla d’Urgell, una oportunitat d’absorbir-lo cap al patrimoni de la corona d’Aragó.

Tot aquest joc de trons pirinenc, formaria l’embrió dels conflictes que dècades després durien a signar el Pariatge de 1278, on per cert, als comtes d’Urgell ni se’ls convoca, ni se’ls menciona en tot el text, cosa políticament molt significativa, quan Andorra encara era, almenys sobre el paper, part integral del comtat.

És indiscutible que el Comtat d’Urgell des dels seus orígens, tenia a les valls andorranes com els seus territoris més septentrionals, també ho és el fet que tots els comtes d’Urgell, mai van renunciar al domini senyorial superior que havien tingut sobre el nostre país. Ara bé, les ambicions de dinasties pujants pirinenques com els Castellbò i els Foix, així com els Cabrera-Àger, en els dominis comtals més meridionals, sumats amb la descarada estratègia absortiva dels sobirans d’Aragó, van anar minvant a poc a poc un dels comtats més importants del sud d’Europa.

No hem d’oblidar el nostre llegat comtal urgellenc, perquè hi van formar des del principi, i ens agermana històricament amb els nostres germans del sud. Aquest cabdal vincle cultural ha de ser posat necessàriament en valor, anant més enllà de l’any 1133, perquè hi tenim un lligam des de temps immemorials, que hem de reivindicar també com a propi.