Creieu-me que quan escric sobre certs temes acostumo a exercir un elevat grau d’autocensura. D’una banda, perquè soc propens a omplir-me la boca de paraules gruixudes, la qual cosa desaconsella escriure a rajaploma. De l’altra, a causa d’una tendència incontrolable a perdre’m en una sintaxi laberíntica que, molt em temo, és el reflex de l’apilotament i/o cacau cerebral (el meu) que la produeix.

Quan em sento atracat, com ara, l’esforç em resulta titànic a la vegada que infructuós. He estat objecte d’un desvalisament cruel, salvatge i sanguinari juntament, com a mínim, amb els 1.608.746 habitants de Barcelona –soc incapaç de calcular el nombre total de víctimes indirectes. Un robatori no d’objectes valuosos, sinó de somnis: i les il·lusions, quan s’esvaeixen o es fan miques, fan de mal reparar. Fa uns dies, una colla de malparits (ho veieu, com em controlo, i no dic una altra cosa?) van endur-se per endavant centenars d’innocents, arrasant amb les seves fantasies i amb les de milions de persones. Van embrutar de mort les meves Rambles, el meu mosaic de Miró, els gelats d’infantesa devorats al costat de La Boqueria, l’espectacle de llums de Nadal en companyia dels meus fills. No trobo les paraules exactes per descriure tot el que em passa pel cap, ni per qualificar alguns periodistes i contertulians que semblen haver volgut fer llenya (i política) amb els cossos caiguts: ignoren que els cadàvers fets servir com a arma llancívola sempre tornen, com els bumerangs. No seré jo qui digui si les coses s’han fet bé o no –confio que amb el temps ho sabrem–, però fer un ús oportunista d’aquesta tragèdia em sembla, com a mínim, reprovable. He sentit més d’un demanar unitat (així, amb èmfasi) per damunt de tot, i d’altres que el mateix vespre de l’atemptat es demanaven, mentre llençaven les robes al foc, què passaria amb el referèndum. Si tingués més espai també consagraria un capítol als anormals que pengen vídeos de cossos inerts d’infants a les xarxes socials o que, simplement (quin mal hi ha, si els hi ha posat un altre?) els fan circular. I als que es dediquen a demonitzar tot el món àrab i islàmic amb arguments barats. I als venedors d’eslògans que diuen que no es pot viure amb temor. Discrepo: no hem de deixar que ens domini, però viure sense por és sinònim d’inconsciència o de desesperança.

Per això em permeto convidar tots als que m’he referit, i als qui em disculpo sincerament per haver oblidat (ells ja saben qui són), que vagin a prendre pel sac. Amb una menció especial als autors materials de l’atac. Xavals, les setanta-dues verges, tururut: al paradís d’Al·là vosaltres no hi entrareu ni de conya, perquè bruts de sang com hi aneu li ho deixaríeu tot fet un fàstic.