A veure, soc la Gisela, la vostra examiga. La que va organitzar, a l’entorn més cuqui i top de BCN que pugueu imaginar, la que havia de ser la millor festa per commemorar un esdeveniment destinat a canviar-vos la vida per sempre. C’est à dire, el meu 25è aniversari: un node crític en el continu espai-temps, que diria el Doc Emmett Brown, que alteraria el decurs de la història. Si no fos perquè vaig tenir la mala idea de convidar-hi una rècula de cabronassos: vosaltres.

D’entrada ja hi va haver interpretacions particulars amb allò que els moderns celebrem la composició multi espècie dels nostres nuclis afectius –no ho dic pel caiman de Florida de l’Scarlett, que va portar-se súper bé, més enllà del malaurat episodi en què va confondre el Turbo –al cel sia–, la tortuga centenària de la Melània, amb el berenar. Deia que a algun geni se li va ocórrer fer venir un amic gòtic que va il·luminar-se i va fer-se acompanyar per dues rates de claveguera i un ratpenat d’aquells sense pèl que diu que són com germans seus. Unes i altres van dedicar-se a mossegar a déu i sa mare i vam acabar tots a urgències per vacunar-nos contra la leptospirosi i el tètanus. Això, però, va succeir després de cruspir-nos cinc quilos de galetes a base d’amaranto i quinoa, aptes per a totes les intoleràncies que pugueu imaginar. Va preparar-les la iaia d’una de les assistents, la qual cosa oferia garanties. Del que ningú era conscient és que l’àvia és una septuagenària que als setanta va viure tres anys en una comuna hippy i va quedar tocada de fotre’s tant LSD. A la recepta estàndard de les cookies va afegir una barreja de bolets al·lucinògens i peiot que van girar-nos el cervell, estat en el qual vam aterrar a l’hospital. Abans, però, ni puto cas les pesades de la dansa contemporània, que pels seus ovaris van oferir-nos una experiència perfomàtica transcendental que dissoldria les fronteres que separen moviment i pensament, amb cossos lliurats a l’alliberament tot prefigurant un llenguatge visceral que qüestiona la substància de l’ésser. Amb la d’àcid que portàvem entre pit i esquena, arran de l’espectacle a l’Elisenda va donar-li per discutir a propòsit d’Ésser i temps amb el seu autor, Martin Heidegger, que porta mort quasi cinquanta anys.

Mentre anaven arribant les ambulàncies per marcar la fi de la trobada, a la llista compartida d’spoti va sonar L’Empordà, de Sopa de Cabra –ja sabeu que n’hi ha que no han evolucionat en les darreres dècades–. La lletra, amb ajuda dels psicotròpics, va fer que a l’Aniol li donés per començar a discutir de manera acalorada amb la manifestació ectoplàsmica de Dalí, empordanès il·lustre, sobre si el prota de la cançó era més de Blanes o de Cadaqués.