Diumenge a un quart i mig de set de la tarda va marxar la llum.
Un relat del que possiblement va passar a la gran majoria de les llars de les nostres valls aniria així: molt probablement diumengejant, empesos pel temps rúfol de tardor que feia fora a asseure’s al sofà, llegir, mirar Netflix o a punt per veure el Barça, algú del nucli familiar es va aixecar del sofà per anar a comprovar el disjuntor del quadre elèctric i va veure que estava aixecat i que l’apagada era “d’ells”. Tot seguit, calia sortir al replà, a veure si hi havia llum i, probablement, trucar al timbre del veí de replà per veure si sonava i tenien llum. Després de prémer el timbre mut, mort, inútil, corroborar que l’apagada era de l’edifici. Una ullada per la finestra per veure que la vida seguia al carrer, però amb els semàfors descolorits, deixant el trànsit a mercè de les rotondes.
El Barça estava a punt de començar i alguns, resignats, vam anar a buscar el transistor amb piles que cal tenir sempre a punt, per escoltar el partit. Comença el partit i com que no cal mirar cap pantalla, utilitzem les dades del mòbil per demanar a Twitter si l’apagada afecta només el barri o afecta també la parròquia. La resposta per part dels altres usuaris de Twitter és immediata i copiosa: no hi ha llum a Andorra la Vella, ni a Escaldes, ni a Anyós, ni a Encamp. A Aixirivall tampoc. Un altre usuari és més contundent, “ni Canillo, ni Escaldes, ni Encamp, ni Andorra la Vella”, queda clar. És una apagada general.
Ma filla, davant d’un iPad sense Wi-Fi a mig episodi d’una sèrie de Netflix demana: “Com passàveu abans els diumenges?” La dona i jo ens mirem i somriem, “probablement seríem tornant de jugar al carrer, de passejar, o estaríem jugant al parxís”, li diem.
Quan érem petits ja depeníem de l’electricitat i els talls eren més habituals, però n’érem tan dependents? L’olla del caldo de la cuina va deixar de bullir, la vitro requeria electricitat; el meu germà no va poder entrar a cap aparcament de la ciutat perquè els dispensadors ni escopien tiquets ni obrien les barreres d’entrada; algun ascensor va retenir algun usuari una estona, que ben segur se li va fer llarguíssima.
Està clar que no vam estar al límit del caos, però sí que és cert que si t’hi pares a pensar un moment, va quedar palesa la nostra vulnerabilitat i la dependència al corrent elèctric. Fa feredat veure que depenem tant de l’Estat veí, i que la nostra autonomia energètica no depèn de nosaltres mateixos.
Ja cal que mantinguem una bona relació amb els nostres veïns perquè a l’est d’Europa s’han vist recentment casos de tall de subministrament, en aquest cas de gas.
Sigui com sigui, no crec que aquests vint minutets d’apagada hagin donat temps que d’aquí a nou mesos veiem incrementada la natalitat al nostre país, com diuen que va passar a Nova York amb l’apagada del 9 de novembre del 1965, és clar que aleshores van ser tretze hores i no hi havia Twitter per tenir el personal distret.