Arribat el moment, Jesús s’adreçarà plus ou moins en aquests termes (Mateu 25: 31-34, 41, 46) als que tingui destacats à gauche del seu tro, mentre que à droit els convidarà a “heretar el regne preparat per a vosaltres”. Condemnarà, així, a una eternitat de penúries entre un 9 i un 13% d’aquelles bones gents, que prou pena tenen de no trobar unes tisores que els vagin bé i de barallar-se cada dia del món amb la cremallera dels pantalons, pensada per a dretans.
Així acabarà la cosa, però és que ja ve de llarg, i és que les associacions negatives amb tot allò vinculat a l’esquerra impregnen diverses cultures des de temps immemorials. No és d’ara, que ser destre en quelcom resulta essencialment bo; ni que amb els anys, si et converteixes en un destre famós, et guanyis les garrofes matant toros –o, qui sap, que sigui el brau qui et passi la mà per la cara: que els ho diguin a Islero i Manolete–. Per altra part, en certs contextos es proscriu l’ús de la mà dreta per rentar-se després de fer aigües majors, i és que tradicionalment s’havia de destinar l’altra, a tal ús. A més, si tens la mala sort d’aixecar-te un matí amb el peu equivocat, ja no el redreça ni Déu –no hi ha dret–. D’afegit, si algú reparteix plantofades a tort (oju!) i a dret o a destra i sinistra –noteu les connotacions fosques del segon mot– al costat correcte (right, dret, en anglès) encara pot ser que te n’escapis; ara bé, a l’esquerra, obscura i tenebrosa, ets pell de conill. De teories sobre per què la qüestió cau –mai millor dit– d’un costat o l'altre, n’hi ha per a tots els gustos, fins i tot la que en responsabilitza el gen PCSK6, que té nom d’androide de Star Wars. Igual amb la recerca amb animals: per exemple, la majoria de lloros estudiats en una investigació a Austràlia van mostrar tendència clara a fer servir més l’urpa atziaga. D'acord, perfecte, però a ells no se’ls escorre la tinta quan escriuen i no deixen el full de la llibreta fet un fàstic, ple d’esborralls. I pel que fa a la política, la dreta és una bassa d’oli on no se sent piular; perquè si no, és clar, no surts a la foto. Res a veure amb els pelacanyes d’esquerres, que es passen la vida fotent-se trets al peu: que els ho demanin, que sais-je, als d’ERC i Podem.
Malgrat que la llista d’esquerrans –entre els quals m’incloc– conté nombrosos cognoms insignes –Da Vinci, Einstein, Monroe, Jolie o Flanders, el dels Simpson–, pertànyer a tan il·lustre club no m’ha fet marxar mai l’angoixa, el sentiment d’habitar un entorn fet a mida d’altres. La sensació em persegueix des que les mestres, un cop revisada la cal·ligrafia als meus manuscrits, agafaven la baixa per depressió. Aleshores no hi veia relació causal, però sempre em queien zeros –a l’esquerra.