Pel barri acostumava a passar una dona venent ous. “La dels ous”, li deia l’àvia. A casa també ens visitava periòdicament un home, “el dels morts”. Passava cada mes a cobrar en metàl·lic el rebut de l’assegurança de defunció que els pares tenien contractada amb la companyia El Ocaso. Era d’allò més agradable, però feia una mica pinta de vampir, i potser a causa del sobrenom amb què vam batejar-lo sempre va donar-me yuyu obrir-li la porta.
Els ous s’adquireixen, ja sabeu, per dotzenes, o a molt estirar en múltiples de sis, i malgrat tot, un dia vaig gosar demanar-li a la venedora si no podia fer-nos una “novena”. La iaia, que preparava les monedes per pagar, va ser testimoni involuntari de la meva ocurrència heterodoxa, i va caure’m (“a qui se li acut, nen!”) un calbot. A la TV els anuncis de dònuts ens els oferien per parells, que és com acostumaven a caure’m els clatellots cada vegada que intentava saltar-me les convencions aritmètiques. La matemàtica alimentària escapava a la meva comprensió. I mira que m’hi esforçava, però mai vaig arribar a entendre el motiu pel qual els packs de salsitxes cuites anaven de cinc en cinc, mentre que si volies posar-les a dins de panets havies d’endur-te’n quatre o sis, per exemple. Amb els anys descobriria que la qüestió ovípara tenia a veure amb Anglaterra, quan en un moment un xíling valia dotze penics: un ou, un penic; una dotzena, un xíling. Transacció rodona. Però això no explica moltes disfuncions que duen dècades lacerant la meva existència. Per què no arriben a un acord, la indústria càrnia i flequera, per comercialitzar lots harmònics en què el nombre dels llonguets rimi amb el nombre d’unitats de bratwursts? Què ho fa, que ens condemnin que hi hagi excés d’una cosa o defecte de l’altra? Quin propòsit obscur hi batega, al darrere? No és aquest desori el pas previ al descens a l’infern de la droga? Immersos en el debat, permeteu que m’adreci als fabricants de patates xips: cal, tanta bossa? No podeu fer-la més petita? No us convenç? Què us sembla, omplir-les més? Vinaters: les ampolles de vi, què? Podrien ser de litre? Galetaires: per què un paquet pesa, exactament, 146 grams? ColaCao: el pot petit, 383, i en presentació maxi, 940? No seria factible el doble, 766? El triple, 1.149? 
El que és la bomba són els brioixos farcits de xocolata. Van de cinc en cinc, el que constitueix un problema de primeríssima magnitud si tens sis criatures convidades a berenar. Què se suposa què hem de fer? Partir-los per la meitat i acabar així amb deu trossos per a sis boques afamades, atrapat en una espiral d’inexactitud? Deixar un nen mirant, mentre els altres es posen les botes? Llençar dolços per la finestra? O un nen?