De tant en tant es troben, en aquest país màgic envoltat de muntanyes i de naturalesa, algunes meravelles fora de tot context. Unes vegades són dòlmens, petròglifs o pintures rupestres; restes d’altres èpoques que ens ensenyen de quina manera vivien els nostres antecessors. Altres vegades les troballes són més mundanes, però no per això mancades del seu significat i de certa càrrega sentimental, sense oblidar-nos que també són el fidel reflex de la vida quotidiana de les diferents societats en un determinat moment de la història.
Doncs bé, resulta que a la Massana podem trobar una d’aquestes relíquies de vides passades. Per als interessats, l’artefacte forma part ja del skyline de la parròquia, encara que sigui solament per un mode purament visual i, gairebé, romànticament estètic. Si ho miréssim amb els mateixos ulls amb els quals descobrim i interpretem les pintures rupestres, podríem arribar a diferents conclusions: hi ha qui suggereix que en uns altres temps s’utilitzava com a vestidor ocasional per a les persones que sortien de la feina i pretenien prendre’s una cervesa en un bar amb un aire més casual a la seva roba. Hi ha qui proclama que potser, l’aparell era una espècie de màquina del temps amb una tecnologia que encara no som capaços de desxifrar del tot. I hi ha –no molta gent, però n’hi ha– que encara recorda que aquest aparell, una espècie de caixa rectangular de vidre, servia per comunicar-se amb les persones.
Impossible, diuen els més descreguts a viva veu. Què és aquesta cosa amb tants cables i d’aquestes mides? La tecnologia sempre ha estat sense fil i petita i, a més, cap a la butxaca. D’entre les ombres, apareix un ancià i comença a explicar que, fa molt menys temps del que sembla, un telèfon era un aparell relativament gran, amb una espècie de mànec que es col·locava sobre l’orella i moltes tecles amb números per a marcar. El padrí, en veure la consternació del públic, va decidir ometre que, abans de les tecles, el que s’utilitzava per a marcar la combinació numèrica era un disc que es girava.
Afortunadament, la seva decisió va ser la correcta perquè hauria destapat poc menys que la capsa de Pandora. La gent congregada al seu voltant va decidir allunyar-se’n mentre es queixaven que els estaven enganyant amb tantes fal·làcies i que ja eren grans com perquè els intentessin estafar d’aquella manera. Estrany, oi? Perquè ara, intenteu fer memòria de quant fa que no necessiteu utilitzar aquesta relíquia que avui ens sembla prehistòrica.
Segurament veureu que la tecnologia avança tan ràpidament que espanta. Ara bé, pregueu per no quedar-vos sense bateria en el moment exacte en què hàgiu de fer una trucada d’emergència. I no oblideu que per fer aquesta trucada es fan servir monedes. Però això és per a un altre capítol de la nostra prehistòria, quan els diners es podien tocar.