Hi ha un amenaça que recorre Andorra i els territoris veïns, i no és el dels aranzels de Trump. Es tracta dels assassins de canelons. El plat en plural s’està convertint en singular i si no se’n parla és senzillament per no crear alarmisme social. El fet que sigui de tòfona, de fricandó, de porro, de foie i ceps, d’ànec, o de brandada de bacallà no amaga que menjar-ne només un és sinònim de tristesa encara que el qualifiquin d’XL o de king size.
Els canelons han de ser servits enganxats els uns amb els altres com si fossin germans siamesos, amb aquelles cassoletes que cremen com si les hagués portat Vulcà, el déu del foc i de la forja. Això no passa en la majoria dels restaurants d’avantguarda i de caneló únic. Acostumen a ser locals amb més taules per metre quadrat per un call center de Vodafone ubicat en alguna localitat perduda del Marroc o de Guatemala i amb propietaris que no tenen ni criteri, ni coneixement, ni base gastronòmica per a poder avaluar res i on es poden veure coses sorprenents com portar a taula un caneló i rostir-lo amb un bufador.
Hi sol haver un gerent que sembla el venedor d’una tenda de decoració de la Rambla Catalunya i que presumeix de tenir clients italians que hi van expressament a menjar el seu caneló que, això, és com dir, que hi ha alemanys que van a menjar frànkfurts a una paradeta de fira agrícola a Saint-Gaudens, o com explicar que hi ha camells que s’abasteixen de droga mitjançant un càrtel sud-americà.
Perquè reivindiquem i reivindicàrem uns bons canelons –com els del Ramon al Principal de Sant Julià de Lòria–, així, en plural, ja que ho justifiquen quasi tot. Pots perdonar que les copes de la taula siguin del pitjor vidre que poden trobar a un basar xinès o que les postres podrien competir amb les de la secció d’industrials del Lidl però mai serem indulgents amb els assassins de canelons perquè de sol, només hi ha el cafè.
