He de reconèixer que assegurar allò que pot ser qualificat d’assequible és complicat, perquè depèn de molts factors, estructurals i conjunturals, però així d’entrada no acabo de veure que pagar 625 euros de lloguer per un pis de 60 metres quadrats a Andorra la Vella o Escaldes-Engordany compleixi amb aquest requisit. Sí, ja sé que està per sota del preu de mercat i que Afers Socials pagarà la quantitat que superi el 30% dels ingressos, però no m’acaben de sortir els números. D’entrada, perquè hem donat per bo el preu actual de mercat, que sens dubte està pels núvols producte de l’escassa oferta, uns preus que cap treballador amb un salari modest –la majoria– podria abonar de cap manera. Si no fos per les mesures que s’han anat adoptant els darrers anys, bona part de la població actual no podria viure a Andorra, així que potser prendre com a referència els preus torres, si em permeten l’expressió, no em sembla la millor de les idees.
Dit això, tota iniciativa d’habitatge públic és lloable i necessària, però els preus marcats em semblen lluny del que seria assequible (al diccionari oficial, “que pot ésser obtingut”), almenys amb els salaris actuals i el cost de la vida molt per sobre d’anys enrere. En el cas de parròquies altes, potser sí que s’ajustaria a un preu assequible, tot i que aquí s’ha de tenir en compte que s’hauria de millorar el transport públic.
Deixant de banda el preu, també s’han de tenir en compte els requisits, alguns dels quals són difícilment assolibles per molta gent que necessitaria un pis d’aquesta mena i que, a més, es confonen amb els de l’habitatge social, un fet que ja ha tirat enrere més d’un. Tot plegat, com a mínim millorable.
