El suprasignat (o sigui, jo) declara (és a dir, declaro) saber un (t)ou de coses, per exemple sobre l’aplicació de la successió de Fibonacci en l’assoliment d’una satisfactòria vida sexual de parella a partir dels vint anys de fornici mutu, matrimoni i/o cohabitació. Declaro, així mateix, que soc membre actiu del grup dels Illuminati a Facebook. Confesso, finalment, que si comparo el que sé amb el que ignoro perdo per golejada.

En conseqüència, sovint evito parlar de certs temes, per no caure en allò que l’amic Joan Peruga defineix com posar-se “en un jardí”, en un “berenjenal”, en paraules de la meva àvia.Però l’afer d’el-banc-que-no-hem-d’anomenar, com diria Harry Potter, fa dies que em ronda pel cap. Al marge de com es gestiona a nivell institucional (es farà com cal, n’estic segur), em preocupa més quin pòsit deixarà en l’ànim de la gent d’Andorra. Parlo de les persones, no del país en abstracte, un constructe sense número de passaport que ni paga el dentista dels nens ni baixa les escombraries cada nit. Em neguiteja, dic, com la moral col·lectiva filtrarà el que ha passat, i fins a quin punt no correm el risc de discutir, només d’això, fins a la fi dels temps: se n’ha de parlar per poder entendre-ho i tractar-ho, però no fins a l’obsessió. El gran perill no és que a fora (oh, Espanya, cas emblemàtic de bones pràctiques i virtuts polítiques i financeres!) engoleixin aquesta fantasmagoria: el que espanta de veritat és que ho fem a casa. I si passa no serà perquè siguem rucs, sinó perquè ens falta un discurs alternatiu. Portem mesos citant només el Maligne, i en la conjuntura actual quasi és més important el que es diu que el que es fa. Fixeu-vos, si no, que per esquitxar-ho tot d’escàndol financer ningú ha fet res més que generar missatges –que, per cert, haurien d’afectar només els responsables, i no Andorra, els isards o el sucre cristallisé, que no duen cap marca satànica–. Per tant, urgeix articular amb rapidesa l’explicació alternativa de què són les Valls i qui la seva gent, no perquè els andorrans siguin els més xulos del món (siguem crítics, faltaria), sinó perquè actuen tan bé o malament com tothom.

Deia Sergi Mas fa uns dies, a la presentació d’un magnífic documental sobre la seva figura, que aquí sobra talent, imaginació i savoir faire, però s’hi ha de donar suport. I explicar-lo bé, afegeixo. Qui sap si estirant aquesta veta ens podem convèncer uns i altres que no la caguem més que en altres indrets, i que sabeu/sabem fer coses com cal. Que consti que aquesta línia de debat és mèrit del mestre Mas, que sap de què parla. Jo porto mitja hora escrivint i acabo d’adonar-me, com diu el nostre fill petit, que no tenia el cervell connectat.