Habitualment la meva dieta d’ous (durs, ferrats, remenats o camuflats de truita) es redueix a un a la setmana, com a màxim. La cansalada fumada encara va més esponjada: un cop al mes, si hi arriba. I les baked beans angleses només les veig a les lleixes del súper. Ara bé, començo les vacances, aterro al bufet de l’hotel, per esmorzar, i perdo el món de vista. Per culpa de la darrera pujada de colesterol vaig haver de fer-me una transfusió de sang a una clínica on habitualment es tracta en Mick Jagger. Un cop fins i tot vam coincidir pels passadissos, i em va confessar que ell també tenia problemes amb la colesterina –“pobre”, vaig pensar, “entre això i la cocaïna, un dia ens donarà un ensurt”.
L’estiu és una època d’excessos durant la qual acostumen a suspendre’s temporalment les normes reguladores del bon gust, usos i costums, i sembla que tot s’hi valgui. Però hi ha qüestions, a banda d’un règim alimentari el menys tòxic possible, que convindria reglamentar. Comencem pels tatuatges. Sí, molta polèmica fa un temps a compte de l’ús del burquini a les zones públiques de bany, malgrat el qual a ningú no se li acut que segons quina porqueria, dibuixada al llarg i ample de vés a saber quina (per dir-li d’alguna manera) anatomia resulta més ofensiva que la peça de bany de la discòrdia. I si no, imagineu-vos un paio amb una pelussera al pit que se li ajunta amb la barba, que duu tatuats al pit tres parells addicionals de mugrons. Vomitiu. Continuem amb la (segon eufemisme del dia) cançó de l’estiu. Aquest any sona molt Mayores, perpetrada per una tal Becky G, que diu que canta. El bunyol en qüestió parla d’una noia amb debilitat pels homes granadets, i a qui li agrada ser tractada “como a una dama”, tot i que oblida el senyoriu “cuando estamos en la cama”. Olé la rima. Pura poesia: si Ma-chado aixequés el cap es moriria de l’enveja. La seva oda a l’amor geriàtric prossegueix “que no me quepa en la boca... y que me vuelva loca...” Amb aquest panorama, és clar, tenim un tita brava de vint anys, que passa per allà, emprenyadíssim: “Yo no soy viejo, pero tengo la cuenta como uno... y en la cama te duro lo que él no te dura”. Lírica de la bona. Xinxa i ràbia, Neruda.
Per cloure l’inventari de greuges d’avui, tornem al burca versió banyista, al que se li retreu que impedeix que les dones mostrin lliurement el seu cos. Subscric la crítica, plenament. I em permeto, així mateix, reivindicar el meu dret a no patir certes visions a la platja, i a dormir tranquil sense que m’assalti la imatge d’uns glutis pàl·lids, desbordats per la gravetat i arrebossats de sorra, perfilats per un tanga de fil. CIA, Mossad o Vaticà, m’és igual, però que algú hi prengui mesures, sispli.
