Em dic Barbara Millicent Roberts. Els pares eren la Ruth i l’Elliot Handler, fundadors de l’empresa de joguets Mattel. Ells ho ignoraven, però vaig néixer destinada a ser la joguina més venuda de la història, malgrat que al llarg dels temps van anar sortint-me força competidors: aquella mena d’hominoides contrafets de la Lego, Mr. Potato o el puto cub Rubik, responsable que la població infantil de finals dels 70 quedés tarada de per vida.
El 9 de març del 1959 –sí, els números no us fallen: acabo de fer els 64, però segueixo estant com un tren– un cop presentada en societat, vaig deixar enrere tothom, inclús una parenta llunyana d’alemanya, la Bild Lilli, que es creia alguna cosa. Des del començament molta gent m’ha donat canya amb l’argument que fomento un ideal de bellesa malsà. De fet, hi ha estudis que postulen que tinc tan poc greix corporal que si fos humana seria incapaç de menstruar. Però, jo crec que tot es redueix al fet que la majoria de veus crítiques són de ties envejoses que fan un cul com d’aquí a Honolulu. Després, que si el materialisme i el consumisme: jo no soc culpable d’estar folrada i de tenir un 4x4, un helicòpter, una autocaravana i els extres que pugueu arribar a imaginar-vos. Desperto admiració pel meu cercle d’amistats (la Magda i la Christie, les millors amigues que un pugui desitjar, o la Twiggy, que també és model) o per la meva germana, l’Skipper. Però el que més ràbia fa als malservits del món és el meu xurri, el Ken Carson, que no podria estar més bo. Està quadradíssim i té un polvo rere l’altre, però és clar, no té precisament l’IQ d’un catedràtic d’astrofísica. És per això que mai no hem fabricat descendència: en cas d’haver tingut fills, els dos primers segurament els hauríem hagut de llençar. A més, un compromís com aquest podria haver comportat la renúncia a múltiples aficions i a desenvolupar-me a nivell professional, perquè, ja ho sabeu, he estat astronauta, pilot d’avió, infermera, mecànica de cotxes, veterinària i futbolista, entre altres. Soc tan guai que he cedit els drets d’imatge per fer models de la Cher, la JK Rowling i l’Audrey Hepburn, i després que uns quants donessin la murga, va sortir al mercat una cosina afroamericana. Coi d’igualitaristes.
Sempre em quedo amb la sensació de ser el boc expiatori, el sac d’hòsties dels que ataquen el model sexista i capitalista que m’ha vist créixer i que se suposa que simbolitzo. Però què voleu que us digui, siguem pràctics. Es calcula que cada segon venc dues nines meves al planeta, unes 43.000 al dia; prop de setze milions a l’any: plus o moins, vora dels mil quilos en facturació. Resumint, ja us feu una idea del que en penso, de les crítiques. Jua, jua.