Tot sovint resulta inevitable que alguns fragments de converses alienes violentin el nostre aparell auditiu. I no és que jo sigui particularment tafaner: ben al contrari, en ocasions pagaria per no escoltar segons què, bàsicament perquè ens passem el sant dia parlant per no dir res. Evitem els silencis (incòmodes per a uns, paradisíacs per a d’altres) quan el que realment fa mal és trobar-te engabiat a l’ascensor amb un veí plasta que fa més por que els ninja antiavalots del Costa Piolin.

Com que sembla que no hi ha res a fer, i que mentre sigui gratis no pararem de dir bestieses, proposo adoptar una llengua, la dels Barrufets, que ens permeti fer-ho amb una mica de gràcia. Mercès a la seva existència, als infants de la meva generació no ens va caldre inventar cap codi secret per comunicar-nos protegits de les antenes paternals: es van acabar els nostre intents de generar una criptografia secreta, per exemple, a base d’invertir les síl·labes de les paraules. El barrufet, com a eina de comunicació, no podria ser més pràctic. Si la meva anàlisi és correcta, “barruf-”és el lexema bàsic a partir del qual es deriven la majoria d’elements, tot i que per a certes expressions cal recórrer a formes compostes com, posem per cas, “anem a barrufar-lo”. La versatilitat semàntica d’un segment com aquest no té límits: en funció del context podem estar dient que anem a plantar un pi, a penjar un quadre o a aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola. Peyo va infantar, potser sense saber-ho, una de les llengües més productives que mai hagin existit, i de forma molt més simple i pràctica que les dissenyades per Tolkien per al seu univers literari, o que l’esperanto del professor Zamenhof. Posats a ser econòmics, el barrufet és l’opció de futur. En català, si t’expresses de forma massa vaga o genèrica, “per què duus aquesta cosa a la motxilla?”, quan es pot fer de manera més específica, “per què duus aquesta arma de foc, automàtica i portàtil, que dispara a ràfegues, a la motxilla?”, li treus tot el buquet a l’enunciat. En canvi, en barrufet la tria no ens resta cap mèrit, perquè l’elecció sempre gira al voltant d’una única arrel: “per què barrufes aquesta barrufa a la barrufa?”

Amb tantes coses com diem som incapaços d’aportar res d’interessant, i he hagut de prendre una determinació: o bé faig vot de silenci per sempre més, cosa que de ben segur algú agrairia, o em pinto el cos de blau, em calço un barret blanc farcit de cotó i faig el pallasso com Déu mana. Mentre em decanto per una o altra opció, per aprofitar el temps aniré a buscar la Barrufeta del meu cor, a veure si li barrufa de gust barrufar plegats a metges una estoneta, per no barrufar la pràctica. Veurem.