Les campanades de Cap d’Any a les televisions s’han convertit en un espectacle difícil de digerir. De fet, tot el que envolta el Cap d’Any cada vegada fa més mandra, per l’elevat preu de qualsevol cosa que vulguis fer, i pel tuf caspós que tot plegat desprèn. El moment en què la presentadora, després de deixar anar un munt de tòpics suats, deixa entreveure el vestit de gala, amb mig cos a la intempèrie en ple hivern, davant l’atenta mirada del presentador, és de vergonya aliena. Capítol a part la retransmissió insofrible de cada any des de la Puerta del Sol de Madrid. Això sí, enguany amb l’aparició, com no podia ser d’una altra manera, del presentador progre de moda, amb ofensa inclosa cap als pobres catòlics, que com tothom sap són un col·lectiu maltractat al llarg de la història, sense cap poder per defensar-se.
Tot ben estudiat i preparat, amb l’aplicació d’aquella màxima de 'millor que parlin de tu encara que sigui malament'. D’això viu la batalla estèril entre presentadors i programes presumptament progres i presumptament ultres de les televisions espanyoles. Un enfrontament completament artificial que afavoreix les dues parts, ja que capta un públic entregat a la causa d’una de les dues eternes Espanyes que, com també tothom sap, a l’hora de la veritat, quan cal salvar la pàtria, es posen d’acord en un obrir i tancar d’ulls com si res no hagués passat abans.
Dit això, reivindico la necessitat de reconvertir el Cap d’Any en una celebració més atractiva. Tot i que és cert que tothom se la pot muntar al seu gust, també ho és que sovint es fa complicat, per allò de la companyia, deixar enrere aquest show amb olor de naftalina.
