Passem de la calorada de l’exterior al fred artificial. Entrem en un món oníric, lúcid, en blanc i negre. L’Aurora ens acull. Al matí m’ha enviat un missatge: l’exposició és subtil, poètica, i convida a sublimar-se. I he llegit al Bondia l’article en què l’Andrés remarca el paral·lelisme entre el mag fotògraf admirat i el mag poeta omnímode Joan Brossa.
Copsem l’energia èpica de la maga Helena Almeida. L’estudi del cos i els vestits talars que li confereixen textures pictòriques i volums escultòrics s’esdevé en tres etapes: idea, esbós (ànima de l’obra) i plasmació fotogràfica. Les instal·lacions cerquen artificis abstractes: fixar accions, prolongar moviments, modelar siluetes. Pinzellades afegides, traços a llapis i un fil adherit semblen bucles quàntics. A fora, vidres enllà, a les feixes on el nostre pare Andrés va tenir un hort, observo colors de tarda: els marges grisos, verds pertot, dues roses rosa que voleiaran amb la brisa càlida del vespre quan el mag saxòfon… L’esquema artístic reprodueix el vital: plantar, cultivar i collir per al gaudi del gust.
A sota, el riu, grans rocs arrodonits, rovellats. Als costats, la trama, encara parcialment embolicada per bastides, imaginada per Javier Balmaseda en homenatge a l’aigua termal: canonades i aixetes, basses i safarejos, banyeres… I aquí, tu i jo habitant l’Espai Caldes, i dissenys habitats per coreografies singulars, escenes que desafien la lògica, també les del mag fotògraf, Chema Madoz, que segueix les mateixes fases en el procés creatiu: concep figures emergents com ara un text que pren forma de teranyina, una gàbia de filferro empuat o un “Tú” amb accent navalla; adés materialitza l’essència dels poemes visuals (actualment més manipulats o construïts que no pas fragments de realitat trobats a l’atzar), i per últim fa fotografies que causaran sorpresa, dubtes, un somriure còmplice… En els trasllats metafòrics, el joc surrealista dota de significats alternatius combinacions d’objectes sovint ordinaris però transposats: papallones petxines, fulla mà, ganivet regle, llibres maons, ferrada pou, tenalles baula, escala recta escala de tisora, didal test i altres associacions enginyoses, subversives, inquietants… fabulosament resoltes.
A la fi, mentre els músics afinen, veiem sengles documentals, de Luis Mengs i de Joana Ascensão, sobre els autors. Humilitat, capteniment, minuciositat, claredats i foscors agudes, contrastos ambigus, batecs emocionals… El poeta orgànic Eduardo Scala diu: ver, mover, conmover… I tornem a la sala central. El mag saxofon, Dmitri Pintxuk, excel·lentment secundat per un conjunt de corda de l’ONCA, ens delecta interpretant Shor, Cimarosa, Txaikovski, Piazzolla i Marais, i, junt amb l’Anastasia, el seu amor, trasmuda els violins solistes del concert BWV 1043 del déu suprem Johann Sebastian Bach en metall brunyit que endolceix l’aire, ressona als quadres i fascina el públic.
