Aquest és el consell que imparteix una petita estructura apareguda als carrers principals del  país. Ben cert que hem d’estalviar aigua, i llum, i energia, i espai.

Aconsellar la ciutadania amb missatges com aquests és feina de les institucions, i ben fet està, però cal també, i sobretot, predicar amb exemples.

Tanmateix sorprèn que es deixin construir xalets amb piscina i jacuzzi, edificis de vint plantes amb perill d’assecar les aigües subterrànies.

La indústria de la construcció demana un consum d’aigua que res té a veure amb l’aigua que gastem per rentar-nos les dents.

Deixeu-me dir que cadascú de nosaltres és responsable del consum d’aigua, d’energia, d’espai que utilitzem, del soroll que provoquem i que conscienciar els ciutadans és una iniciativa necessària i benvolguda.

Però el missatge sol mai és prou, l’exemple ha de venir de dalt, del missatger.

Darrerament la premsa m’informa que s’invertiran 2,3 milions d’euros públics per portar aigua en una instal·lació privada, un centre esportiu prop del Port d’Envalira.

Aquesta contradicció entre el que s’anuncia i el que es fa la retrobem en altres circumstàncies.

La llei del català, per exemple, obligarà a intensificar l’ús de la llengua en l’Administració. I entre nosaltres. Un cop més aplaudeixo aquesta mesura, sempre que puguem rebre el visitant estranger en la seva llengua si la coneixem, però lamento que els "showroom”, “opening soon”, “summer sales” i tants altres rètols o anuncis floreixin al llarg de les nostres avingudes i carrers relegant  el català a un rol menor, com si ja no tingués valor a nivell comercial o turístic. El turista també vol conèixer les nostres especificitats, i el català n’és una, important, aquella que encurioseix el visitant interessat per la nostra cultura. Som un conjunt, de terra, d’identitat i de llengua. Som un país, no un catàleg comercial.

Ens demanen de ser curosos amb l’estalvi d’energia, però a cada dos passos una bafarada d’aire fred surt dels establiments comercials que deixen les portes ben obertes de bat a bat a l’estiu alhora que, a la inversa, una emanació calenta escalfa cada pas del vianant que passa davant de botigues quan el fred congela els carrers de la vila.

Una altra incoherència –ja no vindrà l’aquí– és l’intent de declaració de “país Reserva de la Biosfera” al bell mig d’ereccions de grues i edificis que van omplint, ja no solament fons de vall, sinó que també s’enfilen muntanyes amunt. Depredació del territori, més consum d’aigua, d’energia, més trànsit, més contaminació. Els accidents de trànsit són el   nostre pa quotidià.

No oblidem l’aire condicionat que permet mantenir temperatures fresques a l’interior dels edificis quan a fora les temperatures pugen i baten rècords. Aquests aparells que expulsen aire calent, sovint a la porta, finestra, o a la cara del veí, amb el corresponent soroll, també són causa de perjudici al medi ambient, però si uns estan bé a casa, après moi le déluge...

Per la banda positiva sembla que apareguin intents, encara tímids, de revertir aquestes tendències. Hi som a temps?

El Comú d’Andorra la Vella ha iniciat un projecte de ciutat més amable amb participació ciutadana. Millor tard que mai. S’obre una petita finestra d’esperança. Altres en seguiran l’exemple? Queda per veure.

La dicotomia entre el discurs i els fets és tan cridanera que la paraula institucional perd la seva credibilitat, i si el ciutadà sent els missatges també obre els ulls... i no quadra.

Amb toc d’humor, si la tendència continua com ara, m’atreviré a dir que vindrà un dia que ens demanaran de rentar-nos les dents cada dos o tres dies i dutxar-nos en trenta segons. Això sí, que la construcció  continuï creixent, creixent fins que Andorra foti un pet.