Rumiava l’altre dia, mentre regava els geranis i les petúnies de casa, que cuidar les plantes i tenir cura dels fills tot sovint són processos més similars del que ens pensem. Malgrat les moltes semblances, admeto que també hi ha alguna diferència: per exemple, el dia que hi ha alguna cosa que no ens agrada de la nostra canalla no podem treure les tisores d’esporgar i tirar pel dret.
Els nens, per molt que ens esforcem per protegir-los de la immundícia i podridura moral que els envolta, més tard o més d’hora n’acaben esquitxats. Aquest vindria a ser l’equivalent de les legions de cuques malparides escuracassoles que es materialitzen del no-res, cada primavera, per posar-se fins al capdamunt amb els primers llucs del nostre roser. A casa la plaga la mantenim més o menys a ratlla gràcies a un insecticida, però pel que fa als nostres petits encara no hem trobat l’estratègia per mantenir-los al marge de tanta banalitat, de tanta inconsistència. Sento com si estiguessin constantment en perill de caure a l’aiguamoll de la pestilència eterna, un pantà perillosíssim que hom trobava a Labyrinth, de Jim Henson. Aquella llacuna pudent era una de les moltes adversitats que Sarah, la protagonista, havia de salvar si volia rescatar Toby (que tenia nom de gos, però era el seu germà petit) de les urpes del rei Goblin. A banda de la pudor irrespirable, el gran perill residia que si una sola gota d’aquelles aigües putrefactes et queia a la pell la ferum no t’abandonava mai. El mateix passa amb la nostra descendència: corren el perill constant d’impregnar-se d’aquest tuf, de corrompre’s i acabar caimanejant a les aigües llotoses de la burocràcia mental, la buroflèxia i la papirocràcia, d’intoxicar-se en contacte amb gurus barats que vomiten acrònims i cacofonies insubstancials. Estan també envoltats de violència, de fanàtics disposats a fer-los saltar pels aires en un concert, a rebentar-los mentre passegen pel centre d’una ciutat qualsevol. I els toca bregar, posem per cas, amb energúmens que reben trucades d’auxili de persones que s’ofeguen al mar, a qui comminen a trucar a un altre país: “Xaval, no casquis encara. Aguanta, recarrega saldo i truca a Malta, o a qui et passi pels ous –però no fotis, i ofega’t a les aigües d’un altre, que no vegis quin dia porto.”
No em negareu que seria preferible enfrontar-se a un fangar sòlid, palpable, com el que descrivia abans. Per molt xungo que sembli, és tangible, i sempre existiria una possibilitat d’esquivar-lo. Aquest panorama nostre és pitjor: un estat mental i eteri indefugible que ens envolta, i no sé com fer-ho (torno al principi) amb els meus fills. Provaré de submergir-los en insecticida, a veure què.