Instal·lada ja fa molt en aquesta “àrea metropolitana” observo les reaccions que ha provocat el professor Bernardos i em pregunto si convidar-lo no haurà estat, en realitat, un ardit a la manera d’Ulisses dels convocants de la mani, que se l’han colat als de l’APBI, perquè el degoteig de veus sumant-se a la convocatòria és ja una riuada. O això, o que algú no ha informat massa bé el conferenciant, o ell no se n’ha volgut informar, o n’ha obviat informació, ves a saber. Perquè traslladar la vida a l’Alt Urgell, estimat professor i companyia, va més enllà d’un simple canvi d’adreça, com tots, menys ell i qui l’ha convidat (?), saben. Canviar de país de residència suposa un canvi d’estatus, de drets i deures, que es pot assumir, però lliurement.
Només per començar, comporta la ironia d’obrir les portes d’Andorra a gent de possibles que vol beneficiar-se d’una fiscalitat avantatjosa, mentre que a qui viu d’un sou discret se’l llença a un estat d’incertesa (per si a la Hisenda espanyola li sembla bé l’aplicació de determinada clàusula). Suposa pèrdua de beneficis com el de la gratuïtat del transport públic per Andorra, a banda de restar del sou el cost dels trajectes diaris. Suposa desubicar famílies i dificultar encara més la conciliació. Suposa que un festiu que necessites el servei de permanències mèdiques s’ha de fer un desplaçament en cotxe (a urgències de la FSH no et faran una recepta). I suma i segueix. A banda, els problemes d’habitatge que ja pateix la Seu i comarca.
Fora bo estimular la construcció i facilitar aquest trasvassament de residents? Potser hi hauria fórmules per al win-win. Però no caldria començar per desenvolupar les relacions transfrontereres i pensar en quines condicions ha de traslladar-se qui vulgui? La resta no és més que desfer-se de la gent d’un cop de peu al cul.
