1. Dromedaris a la via pública: deuen haver marxat d’aqüeducte, els nostres antitaurins de guàrdia i animalistes en general, perquè no hem sentit alçar-se cap veu denunciant la situació de les bèsties que aquests dies han circulat per la plaça del Poble i rodalia. Sorprèn perquè en ocasions anteriors –la burricada de Santa Coloma, les vaquilles d’Encamp i aquelles passejades en ruc que algú va tenir l’ocurrència d’organitzar a Ordino– les protestes van ser immediates, i les conseqüències, també. Els rens, rai, que vénen de Lapònia, però als pobres dromedaris l’aventura no els deu haver fet gaire gràcia. Dit això, afegirem que la nena s’ho va passar estupendament, que va repetir i que el vídeo amb els dromedaris, rumia que rumiaràs, ha triomfat al grup familiar de WhatsApp.
2. Paraules: la violència racista ha sigut històricament patrimoni dels blancs, així que segons la lògica que opera sota la denominació de violència masclista, la que és fruit del racisme hauria de ser violència blanquista. O blanca, com a mínim. Però no és així. Alguna cosa grinyola. D’altra banda, qualsevol persona d’una altra (diguem-ne) raça és per al racista un objectiu potencial. Igual que el terrorista posa una bomba a l'estació i li és igual la identitat de les víctimes. El maltractador, en canvi, no surt al carrer i agredeix qualsevol dona; la seva és una víctima concretíssima, amb nom i cognom. Racisme, terrorisme i masclisme són en aquest punt essencialment diferents. Tot plegat no li treu un sol gram de culpa ni fa menys repugnant la seva conducta, i tampoc és evident com n’hem de dir, però posant-li l’etiqueta “masclista” estem convertint tots els mascles en maltractadors en potència. Com si tots els blancs fossin racistes potencials. I si dóna la casualitat que ets mascle i més o menys blanc, molesta, de veritat.
