Permetin que inauguri l’any amb un atac de total sinceritat (o grolleria): detesto aquesta columneta. A vostès, claríssimament, els importa un rave el que aquesta personeta mediocre opini sobre coses divines i humanes, el món queda perfectament impàvid davant l’exposició del meu pensament i jo quedo totalment incòlume malgrat ser coneixedora que vostès pensen que soc una perfecta cretina.
Tots perfectament d’acord, doncs. Amb el mateix esperit, amanit per un infinit avorriment, entro a fer una ullada per les xarxes socials. Doncs no ho facis, em diran. Noblesse oblige. O vida laboral, millor dit. De tant en tant, entre tanta cridòria, brilla alguna noticieta per portar a la pàgina buida. Fora d’això, l’únic atractiu són els acudits que proliferen amunt i avall: “tinc un compte a les xarxes per riure, per plorar ja tinc el del banc”, diu un dels memorables. Escadusserament, també, apareix algun centelleig d’intel·ligència humana, alguna intervenció lúcida. O com a mínim útil. Tota la resta és un bla, bla, bla bastant infame.
En aquest caldo de cultiu, no deixa de sorprendre com molta gent s’escarranseix per obtenir visibilitat, pels quinze minuts de glòria warholiana. O quinze segons, en aquesta vida accelerada, despistada i inconsistent de l’scroll perpetu. Influencers, es consideren. No interessen ni per a una conversa casual d’ascensor.
Així que ja veuen, els que hagin arribat fins aquí, si és que hi ha algú, comencem l’any en ple procés d’involució tecnològica, abstencionista, aïllacionista i solipsista, i començo a valorar el meu temps i paciència pel que valen. No gaire per als altres, però molt per a mi.
