Fa uns dies em trobava treballant en les entrades de correspondència del Comú de Canillo de l’any 1995 i l’encapçalament d’una carta em va cridar l’atenció. Datada a Madrid el 5 de desembre del 1995, el Duc Blas de Beaumont-Foix, que s’intitula Marquès de Canillo, s’adreça al Cònsol Major, en aquell any en Francesc Areny, demanant una imatge de l’escut del Comú de Canillo. El 22 de gener de 1996 va enviar una segona carta reclamant una resposta a la seva petició. La cònsol major Bibiana Rossa li respon el 30 de gener que ja se li havia enviat una imatge de l’escut durant el mes de desembre però que li tornava a enviar. S’adreça al Sr. Beaumont com a duc i marquès de Canillo. Em demano qui és aquest Blas de Beaumont i d’on surt el marquesat de Canillo. Escriu com a delegat de la Casa Reial de Navarra.
Diverses recerques per internet ens revelen que Blas de Beaumont va localitzar suposadament el darrer hereu viu de la Casa Evreux-Albret. Es tractava d’un jubilat austríac de 84 anys anomenat Pierre-Désiré De la Motte-Messemé, que es considerava el darrer descendent de la Casa dels Albret, la dels reis de Navarra, dels comtes de Foix, i per tant, copríncep de les Valls d’Andorra. Tots dos varen presentar les seves reivindicacions al rei Joan Carles I i a la ONU reclamant els territoris dels reis de Navarra al sud dels Pirineus, és a dir, una part de Navarra, el vescomtat de Castellbó, la Vall de Sant Joan, la Vall d’Àssua, el lloc de Castelló de Farfanya i les Valls d’Andorra. Aquests territoris foren usurpats per Ferran II d’Aragó (també conegut com a Ferran el Catòlic) l’any 1512 als reis de Navarra de la Casa dels Albret. Una part de Navarra es va incorporar a la Corona de Castella, mentre que les possessions catalanes i les Valls d’Andorra van ser lliurades a la segona esposa de Ferran, Germana de Foix, la qual les va vendre a un noble de Peníscola, anomenat Lluís Oliver de Boteller, que posteriorment les va vendre al rei Carles I de Castella i Aragó. En aquesta darrera venda ja no hi consten les Valls d’Andorra. Si esteu interessats en aquest fet, us recomano llegir un article publicat per Richard Anthony a la revista “Mélanges Iorga” de l’any 1933.
L’any 2004 Toni Solanelles ja recollia a “El Temps” la notícia de la visita a Andorra de Pierre-Désiré, que de fet es va canviar el cognom dos cops: de Delamotte a De la Motte i a De la Motte-Messemé. En el seu article, Solanelles l’anomena “Pere II de Navarra i I d’Andorra”.
A la seva pàgina web, l’historiador navarrès Fernando Diaz Villanueva no dona crèdit al que per a ell és una extravagant estupidesa, fruit de la imaginació d’un desequilibrat i una història “friqui”. Tracta el duc Blas de Beaumont de “pirat amb cara de requetè i una imaginació febril”. Al bloc “Soberanía de Navarra”, Iñigo Saldise Alda desmenteix la connexió genealògica de Pierre-Désiré, atribuint tota la responsabilitat al “terrible desconeixement” i a l’“absurda tossudesa” del nostre duc-marquès.
El cert és que aquest fet demostra que la història és manipulable i no pot servir per a reivindicar qualsevol ximpleria. Els fets històrics s’han de documentar i si no es pot, deixar-los com a mers supòsits però mai donar-los per verídics.
Però, més enllà d’aquests fets, en base a què s’atribueix Blas de Beaumont cap mena de títol nobiliari sobre el Principat, atès que ni tan sols seria un descendent dels Reis de Navarra? No li pertanyeria més aviat a Pierre-Desiré, aquest títol? És més, per què de Canillo en particular?
Blas de Beaumont s’intitula Marquès de Canillo per atribuir-se un títol que mai ha existit però que altres persones, per desconeixement, s’haurien cregut. A Canillo ja es va documentar l’existència d’un castell, ara només ens hi faltava el marquès...
Per acabar vull agrair al meu company de feina Iñaki Barrocal el seu suport en la redacció d’aquest article.