La meva amiga Roser em recomanava fa dies la lectura d’un article de La Vanguardia. La doble X a la seva estructura cromosòmica (de la Roser, no del diari) li confereix un criteri superior al meu en relació a certs menesters, i a més la tinc per algú molt savi (“alguna molta sàvia”, que dirien a la CUP). Així doncs, vaig seguir el seu consell i vaig llegir el text. Tenia a veure amb algunes dimensions de l’inacabat, legítim i necessari debat sobre la igualtat entre gèneres, i se centrava en una recerca feta (¿hi ha algú sorprès, a la sala?) en una universitat estrangera.

En els resultats de l’estudi sembla quedar palesa la influència directa que la distribució de tasques domèstiques entre progenitors té en els infants quan aquests han d’encarar la seva formació acadèmica i carrera professional. L’informe és encara molt més revelador quant a l’influx que el partenaire masculí del tàndem exerceix en les noies. Si el pare participa de forma equitativa en els quefers casolans elles mostren una tendència clara a triar ocupacions habitualment associades més a estereotips masculins que no femenins. Podria ser, argumenten els investigadors, que a llarg termini aquest fenomen contribuís a compensar la desigualtat actual en termes de representació d’un gènere i l’altre en determinats àmbits laborals.

Al marge de l’ascendent que jo pugui arribar a tenir sobre la meva filla, us juro pels sostenidors de les sufragistes angleses del XIX que fa dècades que em deixo la pell per ser un paio just, i perquè tothom tracti el seu proïsme en termes igualitaris al marge de qui duu els genitals pendolant o recollidets a lloc. Que consti que avui he sortit plorat de casa, però resulta que amb els anys he dilapidat la fortuna familiar en psicòlegs (tot dones, paraula) per mirar de compensar aquesta pesada herència genètica que em converteix en un mascle opressor in potentia. M’empastifo el cos de lila cada 8 de març i lluito per mantenir sota control el Darth Vader sexista que hi ha en mi, però ningú em reconeix l’esforç. I començo a estar-ne fins als cromosomes.

L’article, per cert, s’intitulava Pare que planxa, filla científica. Després de llegir-lo un parell de cops vaig sentir-me empès a planxar una estona amb la nostra Braun Freestyle en companyia del meu fill petit, que jugava per allà. “¿Planxes, papa?”, em va demanar. “No, carinyo. Inverteixo en el futur professional de la teva germana, en el seu projecte vital com a individu femení plenament emancipat”, vaig respondre mentre prosseguia amb la meva tasca. Ell, després d’etzibar-me aquella mirada de “tu sabràs què m’acabes de dir, xaval”, va continuar esquarterant sense pietat la Barbie de la seva germana. Ai, mini-XY del meu cor!