Ara que ens trobem al bell mig de la calor i de l’estiu i de les diferents festes majors que es fan arreu, m’agradaria explicar-vos com es vivien i com eren celebrades a totes parròquies les festes majors d’estiu. Per què, sabíeu que fins fa no tant, cada població tenia dues festes majors? A banda de la d’estiu en tenien una altra a l’hivern. En els temps dels nostres padrins, la festa major d’estiu era molt esperada i se la rebia amb alegria.
Aquelles festes eren un veritable temps de descans de les dures tasques agrícoles, car la collita ja estava tota recollida en la majoria dels casos. Era un temps de pausa i de retrobament, un temps compartit joiós amb família (que sovint venia de fora), veïns i amics. Aquells dies de festa gran, els carrers feien una flaire especial. A les cases, i especialment a les cuines d’arreu, les mestresses s’esmerçaven per oferir el millor que tenien als de casa i als forasters convidats. Passaven moltíssimes hores a la cuina i preparant la casa pairal per acollir-los tots durant tres dies i tres nits.
A la posobra, a Sol Ponent, les campanes de l’església repicaven amb joia anunciant que l’endemà era festa grossa. Arribat el dia i abillats per a l’ocasió, després d’haver sortit de la missa major amb els goigs cantats, i d’haver fet un tastet de bon vi dolç a la Plaça per part del jovent, s’anaven a dinar cadascú a casa seva. Llargues taules amb la família a la vora, presidides pel cap de casa, amb cosins, nebots, cunyats... de menú: un pollastre de corral a la cassola matat el dia abans, una bona samfaina, vi de la bota del racó (la de les grans ocasions) amb una deliciosa coca de paella per postres i a la sobretaula es bevia un rajolí d’aquell anís que va portar de Badalona la Maria de Cal Nosequè, que va anar a servir a Sants a casa d’una família pudent i, que en agraïment als de la casa per tots els favors i ajudes prestats els la va oferir i només s’obria dues vegades l’any, per la festa major i per Nadal.
Una vegada acabat aquell tiberi superior i havent deixat ben netes d’engrunes les estovalles bones, tothom sortia cap a la Plaça. Allà, el ball de tarda estava a punt de començar. La Plaça era engalanada amb boixos i garlandes, la quadrilla del jovent eren els encarregats de fer-ho. També es posaven unes tarimes “a mena de palcos” (llotges) per gaudir del ball amb total comoditat. Aquests palcos es llogaven i ajudaven a sufragar les despeses de l’organització de la festa. També era una font d’ingressos, el fet que els joves de les altres parròquies haguessin de pagar un tant per accedir a la plaça i ballar amb les noies del poble. Només podien ballar-hi sense pagar els nois del poble. Era una pràctica que es repetia a tot el país des de temps immemorial.
A principis del segle XX, quan encara no hi havia orquestres professionals, era la banda musical de la caserna dels militars de la Seu d’Urgell els encarregats d’amenitzar les festes. Vestits amb el seu uniforme de gala, ben afaitats, amb les sabates ben enllustrades i els instruments lluents i afinats feien les delícies de petits i grans, tocant per un preu raonable (a banda de convidats a dinar, dormir i sopar durant tres dies) a la missa, a alguna professó i als balls de tarda i els saraus de nit que acabaven amb un ressopó una vegada havien tocat les dotze. Molts d’aquells militars es casaren amb alguna fadrineta que coneixien a les festes i es quedaren a viure aquí, d’altres s’emportaren a un altre destí la noia de la qual s’havien enamorat, les festes majors d’estiu eren un veritable punt de trobada social que tothom, des del més petit fins al més gran, esperaven amb deler durant tot l’any.
Voldria acabar l’article recordant que, si durant el ball de tarda s’esdevenia que era l’hora de resar el Rosari, es parava tot, es resava i una vegada resat, es continuava la gresca. A partir de llavors, el rector vigilava el jovent per tal que no ballessin gaire. Bona festa major!