Fa unes setmanes vaig visitar el majestuós castell de Cardona amb la família. Feia molts i molts anys que no havia tornat a pujar sobre aquell turó tan carregat d’història. Feta la visita de rigor a la torre de la Minyona, des d’on s’albira gran part del Prepirineu català, vam entrar al castell, avui Parador Nacional, al qual, per cert, se li està fent una merescuda reforma.

La ruta interior és de primer ordre: la capella de Sant Ramon Nonat, a l’indret on va morir el protector dels parts, el pati d’armes, el claustre religiós i, finalment, la monumental col·legiata de Sant Vicens, de tres naus i cripta magnífica, erigides en ple segle XI, pels mestres d’obres vinguts de la Llombardia.

Aquesta fabulosa fortalesa va ser durant molts anys la residència dels Cardona, autèntics reis catalans sense corona, que van arribar a aplegar un immens patrimoni territorial i nobiliari. Primer van ser vescomtes, després comtes, i finalment ducs, i durant molts segles van escollir l’església del castell com a lloc de la seva sepultura.

Ja en època moderna, els Ducs de Cardona, emparentats amb els també poderosos Medinaceli, van traslladar la seva residència a Castella. Però encara li quedava al monument escriure una altra pàgina de glòria: va ser el darrer lloc a capitular, després de la desfeta de l’onze de setembre de 1714.

Des dels baluards moderns que tants maldecaps van produir als exèrcits de Felip V, s’atalaia l’altra gran joia de la vila: la Muntanya de Sal. Aquesta ja era explotada des del neolític, i mencionada explícitament en les campanyes de Cató, prohom romà que va tenir l’encàrrec de conquerir i pacificar els territoris que anaven del Pirineu fins a l’Ebre. És Aulus Gel·li, en les seves Nits Àtiques, qui recull la menció del mateix Cató, on descriu una regió conquerida farcida de mines de ferro i plata, a més d’una gran muntanya de sal pura, que “tant quant s’extreu, tant creix”. Es referia sense cap mena de dubte, a la famosa muntanya salina de Cardona.

L’explotació i exportació de la sal, va generar el punt de partida d’una ruta, d’orígens molt remots, que pujava fins al Pirineu, seguint el camí, poc conegut avui, que des del neolític connectava la producció salina cardonina, fins a l’alta vall del Segre. Grosso modo, la ruta s’enfilava fins a la Vall del Lord, d’aquí menava fins a la de la Vansa, per vorejar la serra del Cadí. En aquest punt, el camí es bifurcava, o bé fins a la plana de la Seu i Andorra, o seguint per la cara nord, fins a la Cerdanya. La ruta virava també vers llevant, perquè des de Cardona es connectava amb el mar, baixant pels cursos del Cardoner i el Llobregat.

Precisament en el delta d’aquest darrer és on s’explotaven les mines prehistòriques de variscita de Gavà, d’on procedien els collarets trobats a la Feixa del Moro de Juverri, datats fa més de 6.000 anys.
L’antiga vila no es queda enrere, carrers i places amb l’encant de segles passats, tot presidit per l’església gòtica de sant Miquel, farcida de tresors com la Mare de Déu del Patrocini, botí de guerra sostret al port de Marsella, per un dels comtes. A més, mig amagat a la façana, conserva un notable campanar romànic, amb una tipologia molt similar als nostres antics campanars andorrans.

La Ruta de la Sal és un element patrimonial de primer ordre, malauradament molt desconeguda. S’haurien d’unir el màxim d’esforços per reivindicar-la, aglutinant totes les institucions per fomentar-la, i poder donar a conèixer les valuoses joies culturals que aplega, des de Cardona, al Solsonès, passant per les valls del Pirineu. Un territori històric immens que té com a epicentre aquesta vila monumental. Una doble connexió: marítima, fins al Delta del Llobregat, i pirinenca, vers la Cerdanya, l’Urgellet i Andorra, que precisament partia des del portal medieval de Graells, que sortosament ha perviscut fins als nostres dies.