Dilluns de Pasqua, celebració de la Resurrecció del Senyor, ha mort el papa Francesc, últim vicari de Crist a la Terra. El seu decés, com a milions de fidels de tot el món, m'ha causat tristesa i commoció. Segurament gairebé ningú no s'ho esperava. Estava convalescent d'una pneumònia a la residència de Santa Marta.
Recordo aquell 13 de març del 2013 quan vas sortir elegit com a successor de Pere, bisbe de Roma i 266è papa de l'Església catòlica. Com expliques a la teva biografia Esperança, no t’esperaves que passés ni desitjaves sortir escollit. Vas triar el nom de Francesc, inspirant-te en Francesc d'Assís, sant del segle XIII, que amb vida austera promogué una reforma de l'Església de l'època. Aquesta elecció ja va ser tota una declaració d’intencions.
Has estat un papa del poble i per al poble. Vivint els valors de l'Evangeli que Jesús predica a les benaurances; sempre defensant els pobres, els marginats, els migrants, els que pateixen, els més necessitats.
Estimat Francesc, el teu pontificat no ha estat gens fàcil. Has lluitat contra la pederàstia i contra tota mena d'abús dins i fora de l'església. Alguns t'han titllat de massa modern. Has patit crítiques, has tingut detractors i fins i tot persones que t'han calumniat. 
En tot moment has transmès sense ambivalències ni ambigüitats el missatge de Jesús: tornar a l'Església primitiva i transparent, Església inclusiva, amb espai per a tothom. La claredat i franquesa que has mostrat t'han acostat a la gent, a creients i no creients. Has predicat amb la vida i això és el que realment convenç.
Francesc, has cercat la unitat entre els cristians. Com dius, el que ens uneix  és molt més gran que el que ens separa. Defenses que "Protegir la unitat no és una pietosa exhortació, sinó un deure". Volies una Església viva. Confessaves: "Prefereixo una Església esguerrada, ferida i bruta perquè ha estat als carrers, que una Església morta, malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a la seva pròpia seguretat».
També has estat un defensor fidel de la vida i del respecte a la dignitat de les persones. Afirmaves que tots som iguals i que no ens hem d'erigir en jutges, ja que no som “ningú” per judicar el proïsme.
Estimat Francesc, en dotze anys de pontificat ens deixes molts ensenyaments. Ens animes a ser millors persones. A cercar Déu en el nostre germà, a no perdre'ns en la forma i mirar el contingut del missatge de Crist. A no aferrar-nos als béns materials. L’Església no creix per proselitisme, sinó per atracció. Com deies: «Una Església amb les portes tancades es traeix a si mateixa i a la seva missió, i en comptes de ser pont, es converteix en barrera. Tots som cridats i atrets cap a l'amor de Crist». Has acostat l'amor de Déu a moltes persones.
Francesc, ens esperones a no deixar-nos vèncer pel desànim. A no ser conformistes, a viure la vida com una aventura, una aventura a la qual cal llançar-se, l'aventura de l'amor de Déu. A mantenir viva la flama de l'esperança, per això vas triar aquest nom per a la teva autobiografia i com a lema de l’any jubilar. També assenyales que «Els fracassos no ens poden aturar si tenim foc al cor. Cal deixar que la vida i Déu ens trobin».
Estimat Francesc, has lluitat com cap altre per la pau i has patit per les guerres. Sé que ens ajudaràs des del Cel. Mediaràs per la pau al món. Estic segura que aconseguiràs molt.
Francesc, has tornat a la casa del Pare en una festivitat assenyalada. No hi ha casualitats. Déu no escull qualsevol dia. Una antiga tradició de la pietat popular romana, que es remunta al segle IV, assegura que les persones que moren el dia de Pasqua i el dia de Nadal són persones especials per a Déu, i tu, sens dubte, ho ets.
Jesús s'ha emportat a la Glòria el seu servidor fidel, el papa Francesc, un home humil i senzill, un home de Déu.