El títol d’avui no és més que un modest intent de subvertir l’ús perniciós del genèric masculí, però m’adono que potser he deixat marge per al malentès. N’estic al cas, que al Pirineu no se n’ha albirat mai cap, de balena assassina. Jo volia parlar de persones orques, esquerpes, però l’experiment amb el femení no ha resultat gaire productiu. Confio que sabreu disculpar-me per la manca de recursos.

Resulta que no fa gaire vaig arribar d’un viatge convençut que en altres indrets (no a tot arreu, és clar) la gent acostuma a mostrar-se més afable amb el proïsme que a casa nostra –no parlo de fer-nos l’onada mútuament, sinó d’un simple “gràcies” o d’un senzill moviment de cap a mode de salutació. L’endemà de la tornada m’aturava al marge de la calçada per cedir el pas a un cotxe. Ni una mínima mostra de gratitud –l’expressió hieràtica de l’altre conductor venia a dir-me “Només caldria, xaval”. Res a veure, vaig pensar, amb l’illa de Skye, on la gent s’atura desenes de metres a l’avança per cedir-te el pas en aquelles angostes carreteres, i t’ho agraeix quan fas el mateix. Davant d’aquell panorama em vaig sentir posseït per un esperit arcà, i una veu que m’era estranya, emesa tanmateix pel meu aparell fonador, va retronar en una llengua que desconec. Al meu silenci va seguir una esllavissada de terres, i es va obrir una esquerda al ferm que va engolir l’altre vehicle amb el seu auriga a dins. Que em perdonin els seus familiars, però no vaig ser jo –va ser la veu. El meu improperi, ho vaig saber més tard, va despertar de la seva letargia mil·lenària la mòmia de l’exposició del Museu del Tabac. El bitxo ara segueix les meves ordres.

En el passat recent algú m’ha convidat (amablement, això sí) a anar a viure a un altre lloc, si no estic content. No em dóna la gana. M’estimo la secallona, els trumfos i la llet del Cadí, i defenso allà on cal, amb tota la militància del món, la idiosincràsia de la zona. La qual cosa no implica que caigui rendit als peus de l’orqueria pirinenca. Més enllà de la justificació que alguns en fan, potser perquè hi veuen unes traces romàntiques, una autenticitat revestida de certa gràcia que escapa al meu escrutini, sovint es perd la perspectiva: una cosa és ser furroi i una altra, no fotem, no saludar algú amb qui has compartit, no dic llençols, però sí taula, temps i conversa en una cafeteria.

No aspiro que ningú tregui la banda de majorets quan em veu pel carrer, però voldria viure en un lloc fantàstic (això ja ho faig) on la gent aixequés la mà (això ja no passa tant) amb cordialitat, i no mentre articula els braços à la Bruce Leeper per acabar fent-me la botifarra. Penseu-hi, orques i orcs del Pirineu –o la meva mòmia vindrà a fer-vos-en memòria.