Després de no pocs preparatius, alguns d’ells consubstancials a una escapada familiar ordinària, ho tenim tot a punt. En aquesta ocasió, als recanvis de roba, els pijames i les bicicletes s’hi afegeix la complexitat inherent a l’organització d’una expedició espacial qualsevol: revisar el fuselatge, els propulsors, el líquid de l’eixugaparabrises i coses per l’estil. Com de costum, la mare dels meus fills es queixa que ens enlairem més tard del previst.

Un cop presa la decisió de marxar, triar el destí era senzill: el forat negre més proper a la Terra és Sagitari A, al centre mateix de la Via Làctia. Ens encomanem a Stephen Hawking, que suggereix que si un es posa de cap a un black hole pot anar a parar a un univers paral·lel. La idea fa molt de cangueli, però els beneficis potencials superen els desavantatges: a la nebulosa catalana la cosa va de cantó, i val la pena cercar un altre món on viure i veure créixer els nens tranquil·lament. Fins dilluns vinent no sabrem què passarà, amb el procés de participació popular / acte de sedició / referèndum. En un dels escenaris probables, la jornada acabarà com un capítol de The Living Dead, i molts catalans se sentiran maltractats per un Govern, el del Partit Popular, que ha mostrat a) estar incapacitat per a la negociació i el diàleg (si no és amb Donald Trump), i b) tenir uns modals que farien estremir d’admiració Chuck Norris i Bud Spencer. Fins i tot els més moderats ens sentim insultats pel canvi d’orientació de l’Operación Diálogo vers l’Operación A-ver-quién-tiene-más-cojones-aquí. L’altra opció deixarà més d’un amb els peus (o el cul) freds. Si el 2-O la gallina independentista, més o menys decapitada, encara cueja, potser es tirarà pel dret amb la desconnexió (en cristià: s’endegarà Espanya a prendre per un altre forat negre) tant sí com no, malgrat que la gestió de tot plegat per part de la Generalitat, i els temps amb què s’ha fet, també és molt qüestionable. Sigui com sigui, els que apostàvem per una solució pactada, i per conduir aquest sidral civilitzadament (això, tot i no ser indepes, no ens converteix en súbdits de res ni de ningú), seguirem rebent clatellots per totes bandes. Per això marxem, confiant que podem trobar un tercer univers en el qual ningú hagi de tallar-se cap membre.

Si hi ha algun físic teòric de guàrdia, a la sala, seria tan amable d’aclarir-me, però, si a la nova realitat jo continuaré sent jo? O aniré a parar al cos d’algú altre? Donat aquest últim supòsit, segons la dimensió a la qual anem a petar, podria aixecar-me cada matí del món com a Marilyn Monroe? I a la galàxia del costat, duria de sèrie (tremolo i m’emociono, de pensar-hi) el cul i els abdominals de Brad Pitt? Xim pum.