Amb tota la innocència dels meus 20 anys vaig entrar a La Central, que a l’època, parlo dels 90, era la meva segona casa, i vaig demanar si tenien un exemplar de Hijas de María, o potser era de Niñas, ¡al salón! Per a la meva mare. I em vaig quedar estupefacte amb la resposta: “Nosaltres no venem aquesta mena de llibres”. Home, és veritat que Vizcaíno Casas venia una visió edulcorada del franquisme, per dir-ho suaument. Però precisament per això les seves novel·les tenien (i tenen) cert interès sociològic. A més, ¿m’estaven dient que entre els 20.000 o 30.000 llibres que hi podia haver a la llibreria, els de Vizcaíno Casas eren els únics que ideològicament grinyolaven? Potser no venien el Manifest Comunista? El Mein Kampf? Tota la patuleia de postestructuralistes francesots? I els feia nosa precisament el valencià? Molts anys més tard, ja a Andorra i a certa llibreria de poca mida i molt pedigrí (i avui lamentablement tancada) va resultar que no tenien exposats exemplars de El andorrano, la pseudonovel·la del meu amic Joaquín Abad, perquè no la consideraven digna de les seves poselles. Però com que era un supervendes, en tenien amagat un feix a la rebotiga i te’l servien secretament. Ja saben: Pecunia non olet. M’hi ha fet pensar la polèmica sobre El odio, el true crime que dona veu a José Bretón, el parricida infame. No el llegiran, però no perquè cap jutjat n’hagi ordenat el segrest –al contrari, l’han denegat– sinó perquè Anagrama ha fet marxa enrere davant l’allau de crítiques a les xarxes. Per si de cas, certes llibreries ja van advertir que no el vendrien. La pregunta legítima és si la funció d’una llibreria és exercir de guardiana de la moral i els bons costums, expedint (o denegant) butlles, i quina diferència essencial hi ha entre aquesta censura prèvia (induïda per l’histerisme ambiental) i retirar de la biblioteca Lolita perquè algú ha decidit que Nabokov hi fa apologia de la pedofília, o La Caputxeta Vermella per sexista.
