La tarda del dilluns, dia 7 de juliol de l’any 1924, un sol radiant il·luminava el bosc de Comiols, entre “claps de terras de conreu, rouredes y molta olor de romanins y espígol” esperaven desenes de persones vingudes de tots els pobles de l’entorn, el pas de la comitiva reial, on el rei Alfons XIII viatjava, sota l’esguard d’un gran desplegament policial. El rei havia vingut a les nostres muntanyes dos dies abans complint la promesa feta als aranesos, tot just un mes abans d’arribar a la Vall d’Aran amb automòbil a través del port de la Bonaigua.

El viatge havia estat esplèndid, el temps havia estat propici, el monarca va trobar “en todos estos pueblos tan recónditos y alejados, un cariño tan grande como espontáneo”, car, la visita del “primer representante de la nación” per totes aquelles ciutats, viles i pobles als peus del Pirineu era un esdeveniment històric, únic i irrepetible, digne d’ésser recordat en els seus annals. Arreu s’havien aixecat arcs de triomf per a rebre el pas fugaç del monarca. 

A Coll de Nargó, límit meridional de la comarca de l’Urgellet, una nodrida representació de les autoritats de la ciutat de la Seu d’Urgell li havia donat la benvinguda oficial al respectiu partit judicial. Allà, a quarts de vuit del vespre, “el vocal de la Junta superior de los Somatenes de Cataluña D. José Llangort, en nombre del Somaten del Distrito dio la bienvenida al Rey”.

Sota l’ombra dels corrals del firal d’Organyà, al peu de la vall de Cabó, centenars de persones van veure passar el monarca, i el seu seguici, de camí cap al congost dels Tresponts. L’emoció es desbordava ja per tots els pobles de la plana de l’Urgellet, enmig d’un repic general de campanes. El telègraf i el telèfon avisaven del seu pas, al Pla de Sant Tirs ja havia passat, a Adrall ja hi era, i a Montferrer ja es preparaven per a aquell moment on tantes energies i esforços s’havien dedicat.

A dos quarts de nou del vespre, el rei Alfons XIII feia la seva entrada a la Seu d’Urgell, “en aquel momento fueron echadas a vuelo las campanas de la Catedral, levantándose entre la multitud una clamorosa ovación al Rey”. El monarca, vestit amb uniforme de campanya de Capità General, va arribar cobert de pols i amb la cara cremada pel sol, però satisfet d’aquella jornada de viatge. 

La capital de l’Urgellet lluïa les seves millors gales, “el Ayuntamiento, el Seminario y Cabildo Catedral habían levantado arcos de triunfo que aparecían profusamente iluminados, lo mismo que la fachada de la Catedral y de las Casas Consistoriales”. Al passeig va tenir lloc la revista de les tropes del “batallón de cazadores de Alfonso XII”, amb el seu nou uniforme. El públic “que llenaba las tribunas levantadas en el paseo, vitoreó al Soberano, quien, entre ovaciones que no cesaron durante el trayecto entró en la Catedral, en donde, oficiando el obispo de pontifical, se cantó un solemne Te Deum, que fué oído por el Rey, sus acompañantes y numeroso gentío que llenaba el templo”. 

A continuació, Alfons XIII es va dirigir al Palau Episcopal, on es va produir una solemne recepció d’autoritats, on van assistir “las autoridades locales, el Consejo de la República de Andorra y numerosas personalidades de significación en la ciudad”. El bisbe Guitart, autèntic amfitrió de la visita, els va obsequiar amb un esplèndid banquet amenitzat al caliu de la música. Aquella nit, avui centenària, el rei va pernoctar a la nostra ciutat. A quarts de deu del matí d’aquell dimarts, 8 de juliol, Alfons XIII s’acomiadava de nosaltres fixant la seva mirada en les vinyes de Pont de Bar, testimoni perenne de la tenacitat i esforç dels fills d’aquestes muntanyes. La Cerdanya ja era aquí, els cerdans es preparaven, les campanes ja sonaven i l’emoció es desbordava a cada racó.