Teresa Colom acaba de publicar Neu a la porta i Ull de gat, ull de bou, dues novel·les que formen Temps obert, un encàrrec de l’editorial Comanegra, una proposta metaliterària, que consistia a crear dues històries a partir de Temps obert, de Manuel de Pedrolo, mundialment conegut per Mecanoscrit del segon origen, però potser no tant per la resta de la seva obra. La proposta és un joc una mica culte, un cert artifici tècnic. 
Colom parteix de la novel·la Des d’uns ulls de dona,  tria el personatge de Teresa, esposa del constructor Daniel Bastida i li construeix dues històries molt diferents (que no necessiten que el lector conegui l’obra de Pedrolo ni ser llegides una rere l’altra). 
A la primera, Neu a la porta, parla de la  llibertat, de la dona en l’Espanya franquista, però també la llibertat de l’ésser humà en general. A  la segona, Ull de gat, ull de bou, parla del control de la ment, de la bogeria. És una obra molt dura, sobre les conseqüències de l’adulteri, castigat amb penes de presó fins al 1978. Una època terrible i encara més dins d’un manicomi femení. Colom construeix una novel·la molt psicològica, sobre els processos de la ment, com ho era l’anterior novel·la, Consciència, una distopia que va significar el seu debut en el gènere.
Colom descriu amb molt detall, però no només això, sinó que pregunta, pregunta constantment, també amb molt de detall, i va molt més enllà de la descripció d’una realitat. L’autora cus les paraules amb  delicadesa i, a vegades, amb brutalitat, parteix d’un element petit, quotidià i en aparença banal, i va fent-se preguntes molt profundes, molt trascendentals sobre l’ésser humà, el seu origen i la seva evolució. 
Crea personatges i situacions una mica animals, una mica primàries, una mica connectades amb la natura. Construeix una atmosfera inquietant expressada amb un llenguatge poètic, precís, subtil, suggerent. Parla de la vida, de la mort, dels animals, de la maternitat, de les plantes… com ho feia a La senyoreta Keaton i altres bèsties.
Un cop, parlant d’aquest recull de cinc contes, que s’ha traduït fins i tot al mandarí, vaig escriure que Colom no és una poeta delicada, sinó una narradora brutal. Ara diria que no vol ser una poeta delicada, ni una narradora brutal, ni una novel·lista psicològica, sinó que Colom vol ser una mica filòsofa.