En una època, nens i nenes, quan encenies el televisor –aquella mena de tauleta gegant que hi ha al menjador, que únicament mira la gent de més de 90 anys– les imatges que projectava eren (flipa!) en blanc i negre. I, sé que costa de creure, només hi havia dos canals: el conegut com La Primera i l’UHF, de nom incomprensible, que servia per emetre documentals de Jacques Cousteau i campionats de gimnàstica artística on acostumava a arrasar una tal Nadia Comăneci, gimnasta d’origen romanès tan admirada pels padrins com detestada per la canalla. 
El moment estel·lar en termes televisius tenia lloc dissabtes havent dinat. Prèviament, però, als petits ens tocava complir religiosament amb les nostres obligacions, que oscil·laven entre posar en ordre la lleonera on dormíem, ventilar els deures per a l’escola i ajudar a fer xafarranxo. Que jo recordi (el meu amic Andrés, que és una mica tocapilotes, em diu que la cosa anava diferent, i per un cop a la vida és possible que tingui raó), la cosa anava així. Mentre miràvem de desxifrar el que ens explicaven al Telediario, escuràvem el plat –tant és, què hi hagués: la mama era implacable– per, a continuació, escarxofar-nos al sofà: era l’hora dels dibuixos. Ara mateix em venen al cap Banner & Flapi, El bosc de Tallac, conegut també com a Jacky i Nuca, i Marco. Als dos primers compartíem les aventures de dos esquirols i dos germans ossets, respectivament, mentre que l’últim era un empelt d’anime made in Japan i culebrot melodramàtic veneçolà. Amb trenta segons a YouTube en teniu prou per comprendre per què hi ha tants adults inestables emocionalment en l’actualitat. Després del festival d’animació (vint minuts escassos) arribava Sesión de Tarde amb la pel·li d’indis i vaquers. Dilluns al matí, a la fila del col·le, dedicàvem l’estona a rememorar els simpàtics rosegadors escapant del llop, els menuts plantígrads sobrevivint a la mort de la mare a mans del malvat caçador, i ploràvem les penúries que el Marco suportava per reunir-se amb la seva progenitora, en un viacrucis que ens duia dels Apenins als Andes. Més tragèdia i llàgrimes que a Pasión de Gavilanes i Cristal plegats.
Els pares mai no van acabar d’entendre la devoció que sentíem per aquells dibuixots, però em demano què n’opinarien, d’això d’ara. Admeto que abans els infants érem uns passerells i que no sempre els temps pretèrits foren millors. Tanmateix, què voleu que us digui, boniques, bonics, ara us veig enganxats a les tablets, flipant amb youtubers que fan el pena, escoltant La chica de la escuela o absorbits per merdes com El joc del calamar, i m’enyoro. No, ni he vist la sèrie coreana ni penso fer-ho. Enlloc diu que per escriure columnes calgui estar informat.