Confesso que amb l’edat i el pas dels anys, cada cop tinc menys ganes de sortir i passar la nit en dansa. Prefereixo quedar-me a casa sota una manta i un bon llibre, una pel·lícula o la darrera sèrie de televisió. O en bona companyia. 

Recordo quan, de més jove, les nits es feien curtes i teníem sempre la sensació que els locals tancaven massa d’hora. I això es feia especialment dramàtic en nits tan especials com les de Cap d'Any. 

Ja fa uns anys, però, que la meva màxima ambició és despertar-me el dia 1 de gener, encendre la televisió i assistir en la confortable calidesa de la llar al tradicional concert de Cap d'Any de Viena (hauria de corregir això de la meva màxima ambició i dir que –en realitat– un dels meus somnis, seria assistir-hi en directe). Però em continua semblant meravellosa la idea de quedar-me a casa, en pijama, veient tan magne concert. 

Un concert, que dona la sensació que existeix des de sempre tot i que no és ben bé així. De fet, encara no ha complert els cent anys. En té, exactament, 85. 

Va començar el 1939 dirigit pel prestigiós Clemens Krauss, alumne i amic de Richard Strauss. I des d’aleshores s’ha consolidat com una de les cites musicals de referència de l’any. 

Hi han passat molts dels grans directors d’orquestra. Des d’Herbert von Karajan a Claudio Abbado, passant per Riccardo Muti, que ho dirigeix aquest any i que suma ja set edicions, i que, per primera vegada aquest 2025, inclourà una peça d’una compositora. Es tracta del Ferdinandus Walzer de l’austríaca Constanze Geiger, contemporània de Johann Strauss.  

Més de mil milions d’espectadors seguirem el concert arreu del món. Xifres astronòmiques. 

Sobretot per a un concert de música clàssica centrat majoritàriament en obres de la família Strauss: Johann pare i els seus fills Johann, Josef i Eduard. 

No descarto assistir-hi algun dia, tot i que fer-ho és difícil. Aconseguir una de les 1.744 entrades disponibles a la sala daurada de la Musikverein és qüestió d’atzar, i d'una bona butxaca. Per ocupar un dels cobejats seients, cal apuntar-se a un sorteig a la pàgina oficial de la Filharmònica de Viena a principis del mes de febrer. Pots provar sort per al concert del dia 1 i també els dos anteriors amb el mateix programa. Un el dia 31, i l’altre, l’assaig general del dia 30. 

Els preus varien segons el dia. Naturalment, el del dia 1 és el més car i el que té més demanda. Una entrada pot costar fins a uns 1.500 euros. 

Assistir a l’assaig general, entre 20 i 350 euros. Però imagino que si et decideixes a fer-ho, el que vols és anar-hi el dia 1. 

A mi el que em continua fascinant és com un concert pot despertar tanta admiració. Com s’ha convertit en una tradició de Nadal. 

Gent que mai no escolta o assisteix a concerts de música clàssica es desperta i gaudeix d’aquesta cita amb la famosa Marxa Radetzky. Aquesta és la peça que tanca el concert i és una de les més famoses de tota la història de la música clàssica. 

Suposo que és el pes i el misteri de les tradicions. Jo tampoc soc un gran amant dels salts d’esquí, i, en canvi, em quedo embadalit veient la competició que es fa el mateix dia. És una manera de tornar a la nostra infantesa. De veure que les coses en el fons no han canviat tant. 

De retrobar-nos amb nosaltres mateixos. En tot cas, mentre fem plans i desitjos del que volem que sigui el nou any, no em sembla pas que la música dels membres de la família Strauss sigui una mala elecció. És una fantàstica banda sonora per començar un nou any ple d’esperança.