Demà, Dimecres de Cendra, s’acaba el Carnaval. Un dia que, durant molt de temps, venia marcat per la frase Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Una mena de recordatori del nostre origen polsegós i d’un possible final en una posella plena de llibres o en un túnel de rentat de cotxes. S’acaben doncs les disfresses però també la disbauxa –per Carnaval tot s’hi val–. No podem passar per alt la importància dels derivats del porc. El Mardi gras a Nova Orleans, o el Dijous llarder, a casa nostra, ens fan palesa la presència d’aquest animal en aquestes festes.
Seguint aquesta tradició per aquests vorals, encara hi ha moltes cases on es cuina el facit. Si recuperem la r perduda, ens apareix el verb farcir, que ja gairebé no s’utilitza. Aquesta menja es pot preparar de diverses maneres. En una d’elles cal embotir els ingredients dins una mossa, un estómac o una bufa. Un cop s’ha lligat, com si es tractés d’un bull, es fa coure en una olla amb aigua calenta per tal de quallar els ingredients. Una altra opció és emmotllar-hi tot plegat i ficar-ho dins del forn. Els ingredients –daus de cansalada, fent els honors a la part greixosa de les festes, panses, all, julivert, arròs i el que lliga tot el preparat, ou– prenen amb l’escalfor generada per l'electrodomèstic. L’embotit, que jo conegui, es pot servir de dues maneres. Tallat com si es tractés d’una llonganissa o bé, aquestes mateixes rodanxes, saltades amb una mica d’oli en una paella.
En aquesta aproximació al món dels facits, he utilitzat els termes mossa, estómac i bufa. Crec que l’estómac no necessita presentacions, i la bufa tampoc. La mossa, per contra, no és res més que la part de l’intestí de l’animal coneguda com a cec. Un component prou especial perquè no sigui del grat de molts paladars. Aprofundir en els orígens d’aquest producte, els pot alegrar d’allò més una conversa de sobretaula. Si estan cansats de futbol, la política els provoca certa urticària i les sèries de televisió els embafen, provin d'apuntar-se a parlar del menjar, per a trencar el gel. Si la conversa no s’ha vist ancorada en una confrontació campal entre vegans i omnívors, tregui’s del barret unes quantes vísceres. Faci un petit esment a les virtuts dels menuts –no els proposo pas convertir-los en ogres, no s’espantin–, com ara la freixura, les turmes, la llengua, o el capipota, entre d’altres, i de les seves moltes virtuts culinàries. En breu, davant seu, es desplegaran tot un ventall d’expressions no verbals, algunes denotant fastig o altres curiositats i, fins i tot, algunes de golafreria. I és que si per alguna cosa destaquen les entranyes, és per la seva capacitat de desvelar tota mena de sentiments.
