M’agrada escriure, explicar coses, transmetre pensaments. Per això escric els articles al Bondia. Tot i així, crec que se’m dona bastant més bé comunicar parlant i, encara més, si puc improvisar una mica. Segurament per això m’agrada tant la ràdio. Escriure em suposa un esforç de concentració, de cerca per enriquir el vocabulari, de rellegir per simplificar. Una lluita per no quedar engolit per les subordinades. Sovint, de tan bé que ho vull explicar ho acabo embolicant. Però m’agrada escriure.
Ho sé, avui escrivint articles només arribes a una minoria. I, dins d’aquesta minoria, la majoria són de mitjana edat en amunt. Avui la imatge s’imposa a la lletra i les xarxes al paper. Res d’introduir el tema per després desenvolupar-lo. Avui, si aconsegueixes que et vegin, o captes l’atenció els primers cinc segons o el dit índex de l’espectador, amb un gest ràpid i nerviós, t’envia pantalla avall a l’immens infern dels missatges perduts abans de ser vistos. I si aconsegueixes el miracle de captar l’atenció, espavila, no tens més de 30 segons per dir el que vulguis dir, a tot estirar 45 segons.
Empreses, institucions, partits polítics i associacions viuen capficats perquè els seus missatges no arriben, no calen. A les plantes nobles tot es liquida amb un “tenim un problema de comunicació!” Sovint tenen raó, però no volen assumir la solució. Les altes instàncies reclamen més penetració, més viralització, més concreció; però alhora volen una explicació detallada, un relat i, sobretot, ser fidels a la seva imatge de sempre –o a la que creuen que tenen– ser políticament correctes i fugir del conflicte. Complicat quan has de competir en un món accelerat, on està permès trivialitzar-ho tot, on estem saturats per milions de missatges i on sembla que és molt millor ser absurd i graciós que ser reflexiu i avorrit.
Tot plegat vol un punt de lògica i coherència que no sempre tenim. El més important és saber què volem dir, què volem explicar. Un cop ho tinguem clar, despullar-ho de tot allò que no sigui essencial, rellevant i diferencial. Identificar el segment de públic al qual ens volem adreçar i entendre que cada segment té les seves peculiaritats, els seus canons i els seus canals de comunicació. Si volem ser visibles per a un segment ens hi hem de comunicar utilitzant els seus codis, no els nostres. Sembla senzill, però sovint aquí comencen els errors. Els mateixos que posen el crit al cel perquè “tenim un problema de comunicació!”, s’esgarrifen quan els presenten propostes de comunicació per a segments de públic als quals ells no pertanyen. S’ho miren amb els seus ulls, però la seva mirada no té res a veure amb la del públic al qual es volen adreçar.
Es paralitzen i afloren raonaments i excuses estúpides: “això és molt cutre”, “que pensaran els nostres clients de tota la vida?”, “això no interessa a ningú” i tants d’altres. Oblidem que el més important no és si a nosaltres ens sembla “cutre”, l’important és com ho perceben les persones a les quals ens adrecem. Ens oblidem que la majoria no prestem atenció a tot allò que es comunica en un registre diferent del nostre i, per tant, els clients d’un altre segment no pensaran res perquè, senzillament, no ho veuran per més que ho tinguin davant. I també oblidem que el que interessa a la majoria d’un segment no té per què ser el mateix que interessa al CEO d’una empresa.
La coherència també implica que ens hem de sentir còmodes amb el que comuniquem i com ho comuniquem. No es tracta de comunicar coses diferents per a cada segment, es tracta de comunicar el mateix de forma diferent i adaptada a cada canal i públic. I si no ens veiem utilitzant segons quin canal o registre, millor no fer-ho. Es notarà i farem el ridícul. Això no vol dir renunciar a fer arribar el nostre missatge, només implica buscar altres maneres de fer-ho. Per això, moltes marques arriben a una part del públic –el més allunyat– indirectament via influencers.
Segurament avui hauria arribat a més persones amb un vídeo, o hauria aconseguit més lectors començant l’article amb un “si llegiu aquest article sou uns inútils”, en lloc de fer-ho amb un “m’agrada escriure”. Però no ho sé fer.
